path: root/talermerchantdemos/blog/articles/ca/thegnuproject.html

<!--#set var="PO_FILE"
 value='<a href="/gnu/po/thegnuproject.ca.po">
 https://www.gnu.org/gnu/po/thegnuproject.ca.po</a>'
 --><!--#set var="ORIGINAL_FILE" value="/gnu/thegnuproject.html"
 --><!--#set var="DIFF_FILE" value="/gnu/po/thegnuproject.ca-diff.html"
 --><!--#set var="OUTDATED_SINCE" value="2017-06-16" -->

<!--#include virtual="/server/header.ca.html" -->
<!-- Parent-Version: 1.86 -->

<!-- This file is automatically generated by GNUnited Nations! -->
<title>Sobre el Projecte GNU - Projecte GNU - Free Software Foundation</title>
<meta http-equiv="Keywords" content="GNU, Projecte GNU, FSF, Programari lliure, Free Software Foundation,
Història" />

<!--#include virtual="/gnu/po/thegnuproject.translist" -->
<!--#include virtual="/server/banner.ca.html" -->
<!--#include virtual="/server/outdated.ca.html" -->
<h2>El Projecte GNU</h2>

<p>
per <a href="http://www.stallman.org/"><strong>Richard Stallman</strong></a></p>

<blockquote>
<p>
Publicat originàriament al llibre <em>Open Sources</em>.  Richard Stallman
<a href="/philosophy/open-source-misses-the-point.html"> mai va donar suport
al «codi obert»</a>, però va aportar aquest article per tal que les idees
del moviment del programari lliure no estiguessin completament absents en
aquest llibre. 
</p>
<p>
Per què és mes important que mai <a
href="/philosophy/free-software-even-more-important.html">insistir que el
programari que utilitzem ha de ser lliure</a>.
</p>
</blockquote>

<h3>La primera comunitat per a compartir programari</h3>
<p>
Quan vaig començar a treballar al Laboratori d'Intel·ligència Artificial
(LIA) del <abbr title="Massachusetts Institute of Technology">MIT</abbr>
l'any 1971 vaig entrar a formar part de la comunitat per a compartir
programari que havia existit durant molts anys. L'ús compartit de programari
no estava únicament limitat per la nostra comunitat particular: era tan
antic com els ordinadors, de la mateixa manera que compartir receptes és tan
antic com la cuina. Però ho fèiem més intensament que la majoria.</p>
<p>
El LIA utilitzava un sistema operatiu de compartiment de temps anomenat ITS
<cite>(Incompatible Timesharing System)</cite> que els hackers&nbsp;(1) del
laboratori havien dissenyat i escrit en assemblador per al Digital <abbr
title="Programmed Data Processor">PDP</abbr>-10, ún dels ordinadors més
potents de l'època. Com a membre d'aquesta comunitat, un hacker del LIA, la
meva feina era millorar el sistema.</p>
<p>
No anomenàvem el nostre programari «programari lliure», perquè el mot encara
no existia, però això era el que realment era. Sempre que la gent d'altres
universitats o empreses volien portar i utilitzar el programa, els hi
oferíem amablement. Si veieu algú utilitzant un programa interessant però
desconegut, sempre podeu preguntar-li si disposa del codi font per tal de
llegir-lo, o reutilitzar-ne algunes parts per a fer un nou programa. </p>
<p>
(1) L'ús de «hacker» com a «aquell qui trenca barreres de seguretat» és una
confusió per part de la premsa i els medis de comunicació. Nosaltres els
hackers refusem aquesta accepció del terme, i continuem emprant el mot per
designar aquell qui està enamorat de la programació, aquell que gaudeix d'un
enginy juganer o una combinació de les dues coses. Vegeu el meu article <a
href="http://stallman.org/articles/on-hacking.html">Sobre el Hacking</a>.</p>

<h3>El col·lapse de la comunitat</h3>
<p>
La situació canvià dràsticament als inicis dels 80 quan Digital suprimí la
producció de la sèrie PDP-10. La seva arquitectura, elegant i potent als 60,
no podia estendre's de manera natural als majors espais d'adreces que als 80
esdevenien ja factibles. Això va significar que gairebé tots els programes
escrits per a ITS esdevingueren obsolets. </p>
<p>
La comunitat hacker del LIA ja havia desaparegut. In 1981, una empresa jove,
Symbolics, va contractar gairebé a tots els hackers del LIA, i la comunitat
restant fou incapaç de mantenir-se pel seu compte. (El llibre Hackers, de
Steve Levy, descriu aquests esdeveniments i alhora ofereix un panorama
detallat d'aquesta comunitat.) Quan el LIA va comprar un nou PDP-10 l'any
1982, els administradors van decidir d'utilitzar el sistema de compartició
de temps no lliure de Digital en comptes del ITS.</p>
<p>
Els ordinadors moderns de l'època, com el VAX o el 68020, disposaven dels
seus propis sistemes operatius, però cap d'ells era programari lliure: hom
havia de signar un contracte fins i tot per obtenir una còpia de
l'executable.</p>
<p>
Això significava que havíeu de prometre prometre que no ajudaríeu el vostre
veí. La cooperació fou prohibida. La regla establerta pels amos del
programari propietari era: «Si ho compartiu amb els vostres companys, sou
uns pirates. Si feu voleu cap canvi, demaneu-nos que el fem.»</p>
<p>
La idea que el sistema social implantat pel programari propietari (el
sistema que prohibeix compartir o modificar el programari) és antisocial, no
ètica i simplement dolenta, pot sorprendre a alguns lectors. Però què més
podríem dir sobre un sistema basat en dividir al públic i deixar sense ajut
als usuaris? Els lectors que trobin la idea sorprenent pot ser que
considerin el sistema social de programari propietari com a donat, o el
jutgin en els termes aconsellats per les empreses de programari
propietari. Els productors de programari han treballat intensament i durant
molt temps per tal de convèncer a la gent que és l'única manera de veure el
tema. </p>
<p>
Quan els productors de programari parlen de «fer valdre» els seus «drets» o
«aturar la <a href="/philosophy/words-to-avoid.html#Piracy">pirateria</a>»,
el que volen realment dir és secundari. El missatge real d'aquestes
afirmacions és en els supòsits que ells prenen com a donats i que el públic
ha d'acceptar sense cap mena de discussió. Anem doncs a examinar-los.</p>
<p>
Un supòsit és que les empreses de programari tenen un dret natural
inqüestionable sobre el seu propi programari i per tant tenen poder sobre
tots els seus usuaris. Si aquest fos un dret natural, llavors no importaria
el dany que fa sobre el públic, perquè no podríem posar cap objecció. Però
la Constitució dels EE.UU. o la tradició legal refusen aquesta
interpretació: el copyright no és un dret natural, sinó un mecanisme
artificial que imposa un monopoli limitador del dret natural a copiar dels
usuaris. </p>
<p>
Un altre d'aquests supòsits és que l'única cosa important relativa al
programari són els llocs de treball que permeten crear, un supòsit que du
implícit el fet que nosaltres, els usuaris, no ens hem de preocupar del
tipus de societat que ens està permès de tenir.</p>
<p>
Un tercer supòsit és que no tindríem programari utilitzable (o, millor dit,
no tindríem un programa que fes una tasca particular) si no oferíssim a
l'empresa poder sobre els usuaris del programa. Aquest supòsit pot semblar
plausible abans que el moviment per al programari lliure demostrés que es
pot tenir qualsevol programari sense haver d'imposar restriccions.</p>
<p>
Si declinem d'acceptar aquests supòsits i jutgem aquest tema basant-nos en
el sentit comú i posant els usuaris al capdamunt, arribem a unes conclusions
ben diferents. Els usuaris dels sistemes informàtics haurien de ser lliures
de modificar programes per tal que s'adaptessin a les seves necessitats, a
més de poder compartir-lo, pel senzill fet de què ajudar a la resta de gent
és la base de la societat.</p>
<p>
No disposem aquí de lloc per a un tractament més extens del raonament que hi
ha darrera d'aquesta conclusió, per la qual cosa us adreço a les pàgines <a
href="/philosophy/why-free.html">
http://www.gnu.org/philosophy/why-free.html</a> i <a
href="/philosophy/free-software-even-more-important.html">
http://www.gnu.org/philosophy/free-software-even-more-important.html</a>.
</p>

<h3>Un dur dilema moral.</h3>
<p>
Amb la desaparició de la meva comunitat, continuar com abans era
impossible. Em vaig plantejar llavors un dur dilema moral.</p>
<p>
Una elecció fàcil hauria estat unir-me al món del programari propietari, on
hauria signat contractes de no revelació i hauria promès no ajudar als meus
companys. Amb major probabilitat hauria també desenvolupat programari que
hauria sortit en condicions de no revelació, afegint per tant pressió sobre
la resta de gent a trair els seus companys.</p>
<p>
Hauria pogut fer diners d'aquesta manera, i potser m'hauria divertit
escrivint codi. Però sé que al final de la meva carrera miraria enrere, als
anys on es van construir barreres per dividir a la gent, i pensaria que
m'hauria passat la vida fent el món una mica pitjor del que és.</p>
<p>
Ja havia experimentat el què era un acord de no revelació quan un cop es van
negar a facilitar-me (a mi i al LIA del MIT) el codi font d'un programa de
control de la nostra impressora (la manca de diverses funcions en el
programa utilitzat feia molt difícil l'ús de la impressora). No podria dir
doncs que els acords d'exclusivitat eren innocus. Em vaig emprenyar molt
quan van rebutjar de compartir el codi; no podria fer jo el mateix a algú. </p>
<p>
Una altra tria, fàcil però poc motivadora, era la de deixar el món de la
informàtica. D'aquesta manera els meus coneixements no s'utilitzarien
malament, però es malgastarien. No seria culpable de dividir als usuaris i
de restringir-los els drets, però no podria fer-hi res. </p>
<p>
Vaig cercar per tant una manera per tal de poder fer quelcom de bo. Em vaig
preguntar si hi havia algun programa o programes que podia escriure, per tal
de refer la comunitat.</p>
<p>
La resposta era clara: el que primer calia era un sistema operatiu. És a
dir, el programari crucial per a poder fer servir un ordinador. Amb un
sistema operatiu, podeu fer moltes coses; sense ell, no podeu
treballar-hi. Amb un sistema operatiu lliure podia refer-se la comunitat de
programadors i convidar a què més gent s'hi afegís. I tothom podria fer
servir un ordinador sense que el seu ús provoqués una pèrdua de drets dels
seus companys.</p>
<p>
Com a desenvolupador de sistemes operatius, tenia els coneixements i
habilitats adequades per a la feina. Tot i que no n'estava segur dels
resultats em vaig adonar que era la persona indicada per a fer-ho. Vaig
decidir de fer el sistema compatible amb Unix per tal de que podés ser
portable i perquè els usuaris de Unix poguessin fàcilment canviar-se de
bàndol. El nom GNU fou escollit seguint una tradició hacker: GNU és un
acrònim recursiu que significa <cite>GNU's Not Unix</cite>.</p>
<p>
Un sistema operatiu no és només un nucli, amb prou feines suficient per a
executar altres programes. Als anys 70 tots els sistemes operatius dignes de
dur aquest nom duien assembladors, processadors de comandes, compiladors,
intèrprets, depuradors, editors de text, programari de correu i molt
més. ITS els duia, Multics també els duia, VMS també els duia i Unix també
els duia. El sistema operatiu GNU també els havia de dur.</p>
<p>
Més tard vaig escoltar aquests versos, atribuïts a Hillel&nbsp;(1):</p>

<blockquote><p>
     Si no existeixo per mi mateix, qui existirà per mi?<br />
     Si només existeixo per mi mateix, què sóc?<br />
     Si no ara, quan?
</p></blockquote>
<p>
La decisió de començar el projecte GNU estava basada en un esperit similar.</p>
<p>
(1) Com a ateu, no estic sota les ordres de cap líder religiós, però a
vegades admiro algunes coses del que diuen.</p>

<h3>Lliure com a llibertat</h3>
<p>
El terme «programari lliure» és sovint entès malament: no té res a veure amb
el preu. Té a veure amb la llibertat. La definició de programari lliure és,
per tant, aquesta:</p>

<p>Un programa és programari lliure per a vosaltres, ususaris particulars, si:</p>

<ul>
  <li>Teniu el dret a executar el programa com vulgueu, per qualsevol propòsit.</li>

  <li>Teniu dret a modificar el programa per adaptar-lo a les vostres necessitats
(per fer aquest dret efectiu, heu de disposar d'accés al codi font, ja que
fer canvis a un programa sense disposar d'ell pot ser una tasca
extremadament difícil).</li>

  <li>Teniu dret a redistribuir còpies, bé gratuitament o bé fixant un preu per
elles.</li>

  <li>Teniu dret a distribuir versions modificades del programa, de manera que la
comunitat pot beneficiar-se de les vostres millores.</li>
</ul>
<p>
Com «lliure» fa referència a llibertats, no a preu, no hi ha cap
contradicció en vendre còpies de programari lliure. De fet, la llibertat de
vendre còpies és crítica: els reculls de programari lliure venuts en un
CD-ROM són valuosos per a la comunitat, i la seva venda és una font
important de recursos per al desenvolupament del programari lliure. Per
tant, un programa on la gent no té dret a incloure'l en col·leccions de
programes no és un programa lliure.</p>
<p>
Degut a la ambigüitat del terme «lliure», molta gent ha cercat des de fa
temps per paraules alternatives. L'anglès té més paraules i matisos que cap
d'altra però li manca una paraula simple, sense ambigüitats, on «lliure»
sigui idèntic a «llibertat». <cite>Unfettered</cite> és el mot que està més
proper en significat. Alternatives com <cite>liberated</cite>,
<cite>freedom</cite> o <cite>open</cite> tenen o bé un significat dubtós o
algun altre desavantatge.</p>

<h3>El programari GNU i el sistema GNU</h3>
<p>
Desenvolupar un sistema operatiu complet és un projecte molt complex. Per
tal de poder-lo dur a terme, vaig decidir adaptar i utilitzar peces ja
existents de programari lliure sempre això que fos possible. Vaig decidir,
per exemple, fer servir des dels inicis TeX com a formatador de textos; uns
quants anys més tard, vaig decidir a fer servir el sistema X Window en
comptes de qualsevol altre per al sistema GNU.</p>
<p>
Degut a aquestes decisions i a altres semblants, el sistema GNU no és el
mateix que la col·lecció de programari GNU. El sistema GNU inclou programes
que no són programari GNU, sinó programari desenvolupat per tercers i
projectes independents, però que podem utilitzar pel fet que són programes
lliures.</p>

<h3>Arrencada del projecte</h3>
<p>
El gener de 1984 vaig deixar la meva feina al MIT i vaig començar a escriure
programari GNU. Deixar el MIT era necessari amb l'objectiu que el MIT no
pogués interferir amb la distribució del GNU com a programari lliure. En cas
d'haver continuat formant part del personal, el MIT podria haver reclamat el
seus drets sobre el treball, imposar els seus termes de distribució, o fins
i tot fer que el programa esdevingués un programa propietari. No tenia ganes
de què una tasca d'aquestes magnituds es veiés desvirtuada del seu propòsit
original: crear una nova comunitat de compartició del programari.</p>
<p>
Tot i això, el catedràtic Winston, en aquells moments el cap del LIA del
MIT, em va convidar cordialment a fer servir els equips del laboratori
sempre que ho volgués.</p>

<h3>Les primeres passes</h3>
<p>
Una mica abans dels inicis del projecte GNU havia tingut notícies del Free
University Compiler Kit, també conegut com a VUCK. (El terme holandès
referit a «lliure» s'escriu amb una <em>v</em>). Era un compilador dissenyat
per a utilitzar diversos llenguatges, entre ells C i Pascal, i per suportar
múltiples màquines. Vaig escriure al seu autor demanant-li si la GNU podia
fer-lo servir.</p>
<p>
La resposta fou irònica, indicant-me que si bé la universitat era gratuïta,
el compilador no ho era. Em vaig decidir, per tant, a què el primer programa
del projecte GNU fos un compilador multillenguatge i multiplataforma.</p>
<p>
Esperant haver d'estalviar-me la feina d'escriure completament el compilador
pel mou compte, vaig obtenir el codi font del compilador Pastel, que era un
compilador multiplataforma desenvolupat al Lawrence Livermore
Lab. Suportava, i de fet estava escrit en ell, una versió estesa de Pascal,
dissenyada per a ser un llenguatge de programació del sistema. Hi vaig
afegir suport per a C i vaig començar a portar-lo a un ordinador Motorola
68000. Però vaig haver-ho d'abandonar quan em vaig donar compte de què el
compilador necessitava molts megaoctets d'espai de pila i que la pila
disponible al Unix 68000 només permetia 64k. </p>
<p>
Llavors em vaig adonar que el compilador Pastel funcionava analitzant el
fitxer d'entrada complet en un arbre de sintaxi, convertint el fitxer de
sintaxi complet en una cadena d'«instruccions» i generant un únic fitxer de
sortida, sense haver fet cap emmagatzematge. Vaig concloure que havia
d'escriure un nou compilador des de zero. Aquest nou compilador és conegut
actualment com a GCC. El GCC no utilitza res del compilador Pastel, però me
les vaig arreglar per adaptar i incloure la part que havia escrit per al
C. Però això fou anys més tard; abans, vaig treballar amb el GNU Emacs.</p>

<h3>GNU Emacs</h3>
<p>
Vaig començar a treballar en el GNU Emacs el setembre de 1984, i a primers
de 1985 començava a poder ser utilitzat. Això em va permetre utilitzar
sistemes Unix per a editar. Com no tenia cap interès en aprendre com
utilitzar vi o ed, havia fet l'edició en altres màquines fins llavors.</p>
<p>
Fou llavors quan la gent començà a voler utilitzar GNU Emacs, cosa que va
fer sorgir el dubte de com distribuir-lo. Per descomptat, el vaig posar al
servidor ftp anònim de l'ordinador del MIT que havia utilitzat. (Aquest
ordinador, prep.ai.mit.edu, esdevingué la principal ftp de distribució GNU;
quan fou donat de baixa anys més tard, vam transferir el nom al nostre nou
servidor ftp). Malgrat això, en aquella època la majoria dels potencials
usuaris no tenien accés a Internet i no podien aconseguir la còpia via
ftp. Per tant el dubte era: com fer-los saber de la seva existència?</p>
<p>
Podria haver dit: «Troba un amic que estigui a la xarxa i que et faci una
còpia.» O podria haver fet el que vaig fer amb l'Emacs PDP-10 original:
dir-los: «Envieu-me una cinta i un <abbr title="Self-addressed Stamped
Envelope">SASE</abbr>, i us ho retornaré amb l'Emacs.» Però jo no tenia
feina remunerada i estava cercant vies per obtenir diners del programari
lliure. Vaig decidir-me per tant a anunciar que enviaria una cinta a tothom
que ho volgués, però previ pagament de 150&nbsp;$. D'aquesta manera vaig
començar el negoci de la distribució de programari lliure, el precursor de
les empreses que avui distribueixen sistemes complets GNU basats en Linux.</p>

<h3>És un programa lliure per a tots els usuaris?</h3>
<p>
Si un programa és programari lliure quan deixa les mans del seu autor, això
no significa necessàriament que sigui programari lliure per a qualsevol que
tingui una còpia. Per exemple, <a
href="/philosophy/categories.html#PublicDomainSoftware">el programari de
domini públic</a> (programari sense copyright) és programari lliure, però
qualsevol pot fer una versió modificada propietària a partir d'ell. De la
mateixa manera molts programes lliures tenen copyright però es distribueixen
amb llicències simples molt permissives que permeten versions modificades
propietàries.</p>
<p>
L'exemple paradigmàtic d'aquest problema és el sistema X
Window. Desenvolupat al MIT, i llençat com a programari lliure amb una
llicència permissiva, fou adoptat ràpidament per diverses empreses
d'ordinadors. Aquestes afegiren X als seus sistemes Unix propietaris, només
en mode binari, i la van incloure en el seu mateix contracte. Aquestes
còpies de X van deixar de ser programari lliure, de la mateixa manera que ho
va deixar de ser el Unix.</p>
<p>
Els desenvolupadors del sistema X Window no van considerar això un problema:
ho preveien. El seu objectiu final no era la llibertat sinó l'«èxit»,
definit com a «captar el màxim nombre d'usuaris». No van tenir en compte si
aquests usuaris disposarien de drets; només de què fossin nombrosos.</p>
<p>
Això va dur a la situació paradoxal on dues maneres diferents de mesurar els
drets donaren diferents respostes a la pregunta «És aquest programa lliure?»
Si jutgeu basant-vos en els drets donats pels termes de distribució de la
versió del MIT, X és programari lliure. Però si mesureu la llibertat de
l'usuari típic de X, la resposta és que és programari propietari. La majoria
d'usuaris de X executen les versions propietàries que venen amb els sistemes
Unix, no la versió lliure.</p>

<h3>Copyleft i la GPL del GNU</h3>
<p>
L'objectiu del GNU  fou donar als usuaris drets, no només ser populars. Per
tant, calia utilitzar uns termes de distribució que no deixessin cap
possibilitat de què el programari GNU esdevinguin programari
propietari. Aquest mètode que utilitzem és anomenat «copyleft».&nbsp;(1) </p>
<p>
El copyleft utilitza la llei del  copyright, però amb l'objectiu de què
serveixi per al contrari del seu propòsit habitual: en comptes de
privatitzar el programari, esdevé un medi per a mantenir el programari
lliure.</p>
<p>
La idea central del copyleft és donar a tothom permís per a executar el
programa, copiar-lo, modificar-lo i distribuir-lo modificat o sense
modificat, però sense permís d'afegir restriccions. Per tant, els drets
crítics que defineixen el «programari lliure» estan garantits per a tothom
que tingui una còpia. Són drets inalienables.</p>
<p>
Per a un copyleft efectiu, les versions modificades han de ser també
lliures. Això garanteix que la feina que fem pugui estar disponible per a
tothom si es publica. Quan els programadors que tenen feines de programador
col·laboren a millorar el programari GNU, és el copyleft el que impedeix als
seus caps que esdevinguin situacions com: «Tu no pots distribuir aquests
canvis, perquè els farem servir per llençar una versió propietària del
programa.»</p>
<p>
L'exigència de que els canvis han de ser lliures és essencial si volem
garantir els drets de tots els usuaris del programa. Les empreses que van
privatitzar el sistema X Window sovint feien canvis mínims per a portar-los
als seus sistemes i maquinari. Aquests canvis eren petits comparats amb les
dimensions del sistema X, però no trivials. Si el fer canvis era una excusa
per a denegar drets als usuaris hauria de ser fàcil per a qualsevol de
prendre avantatge d'aquesta excusa.</p>
<p>
Un aspecte relacionat és la combinació d'un programa lliure amb codi no
lliure. Tal combinació esdevindrà necessàriament no lliure: aquells drets
eliminats de la part no lliure seran drets eliminats al programa
final. Permetre aquests combinacions pot obrir un forat prou gran per
enfonsar un vaixell. Per tant, un requisit indispensable per al copyleft és
omplir aquest forat: qualsevol cosa afegida o combinada amb un programa amb
copyleft ha de donar lloc a una versió lliure i amb copyleft.</p>
<p>
La implementació específica del copyleft que utilitzem per a la majoria del
programari GNU és la Llicència Pública General GNU (GNU GPL abreujadament).
Tenim altres tipus de copyleft que utilitzem en circumstàncies
particulars. Els manuals GNU també tenen copyleft, però utilitzen un sistema
de copyleft més simple, donat que la complexitat de la GNU GPL no és
necessària per als manuals.&nbsp;(2)</p>
<p>
(1) El 1984 o 1985, Don Hopkins (un paio molt imaginatiu) em va enviar una
carta. Al sobre havia escrit diverses notes divertides, incloent-hi aquesta:
<cite>«Copyleft &ndash; all rights reversed.»</cite> Vaig emprar el mot
«copyleft» per nombrar el concepte de distribució que estava desenvolupant
en aquell moment.</p>

<p>
(2) Ara utilitzem la <a href="/licenses/fdl.html">Llicència de Documentació
Lliure de GNU</a> per a la documentació.</p>

<h3>La Free Software Foundation</h3>

<p>Com l'interès en utilitzar l'Emacs estava creixent, més gent s'estava
involucrant en el projecte GNU, i vam decidir que era hora de cercar
fons. Per tant, el 1985 vam crear la <a href="http://www.fsf.org/">Free
Software Foundation</a> (FSF), una entitat no lucrativa dedicada al
programari lliure. La <abbr title="Free Software Foundation">FSF</abbr> va
assumir el negoci de distribució de les cintes amb l'Emacs (més tard s'hi va
afegir altre programari lliure (bé GNU o no GNU) ) i la venda de manuals
lliures. </p>

<p>La majoria dels ingressos de la FSF han provingut sempre de les vendes de
còpies de programari lliure i d'altres serveis relacionats (CD-ROMs amb el
codi font, CD-ROMs amb els binaris, manuals acuradament impresos, tot amb la
llibertat de distribuir i modificar) i distribucions de luxe (distribucions
que construïm amb una col·lecció completa de programari segons la plataforma
escollida pel client). Encara avui la FSFl <a href="http://shop.fsf.org/">
ven manuals i altres complements</a>, peró obté la major part dels seus fons
de les donacions dels membres.  Podeu unir-vos a la FSF a <a
href="http://fsf.org/join">fsf.org</a>.</p>

<p>Els treballadors de la FSF han escrit i mantingut un nombre de paquets de
programari GNU. Dos exemples notables són la biblioteca C i la shell. La
biblioteca C GNU és el medi amb que qualsevol programa treballant amb
GNU/Linux utilitza per a comunicar-se amb Linux. Fou desenvolupada per un
membre del nucli de la FSF, Roland McGrath. La shell utilitzada en la
majoria dels sistemes GNU/Linux és la <abbr title="Bourne Again
Shell">Bash</abbr>, la <cite>Bourne Again Shell</cite>&nbsp;(1),
desenvolupada per Brian Fox, treballador de la FSF.</p>

<p>Vam subvencionar el desenvolupament d'aquests programes perquè el projecte
GNU no es limitava a crear eines de desenvolupament. El nostre objectiu era
un sistema operatiu complet, i tots aquests programes eren necessaris per a
assolir aquest objectiu.</p>

<p>(1) <cite>Bourne again Shell</cite> és un acudit del nom <cite>Bourne
Shell</cite>, que era la shell usual a Unix.</p>

<h3>Suport al programari lliure</h3>

<p>La filosofia del programari lliure rebutja una pràctica empresarial
àmpliament estesa, però en cap cas està en contra de les empreses. Quan les
empreses respecten els drets dels usuaris els desitgem sort.</p>

<p>La venda de còpies de l'Emacs  és un dels exemples dels negocis relacionats
amb el programari lliure. Quan la FSF va assumir el negoci, necessitava un
altre medi de subsistència. El vaig trobar venent serveis relacionats amb el
programari lliure que havia desenvolupat. Això incloïa la formació: com
programar el GNU Emacs, com personalitzar el GCC, desenvolupament de
programari (portar GCC a noves plataformes).</p>

<p>Actualment cadascun d'aquests tipus de pràctiques empresarials relacionades
amb el programari lliure són realitzades per un gran nombre
d'empreses. Algunes distribueixen col·leccions de programari lliure en
CD-ROM; d'altres venen suport a nivells que van des de respondre dubtes dels
usuaris a afegir noves funcionalitats importants. Estem començant a veure
empreses de programari lliure basades en llençar nous productes de
programari.</p>

<p>Tot i això, un nombre d'empreses que s'associen amb el terme «programari
lliure» realment basen els seus negocis en el programari no lliure que
utilitza el programari lliure. Aquestes no són empreses de programari
lliure, són empreses de programari propietari amb productes que tempten als
usuaris a prescindir dels seus drets. Els anomenen «valor afegit», que
reflecteix els valors que volen fer-nos adoptar: conveniència per sobre dels
drets. Si valorem més els drets, hauríem d'anomenar-los productes
«limitadors de drets».</p>

<h3>Objectius tècnics</h3>

<p>El principal objectiu de la GNU és el d'oferir programari lliure. Fins i tot
en el cas de què el sistema GNU no tingués avantatges tècnics respecte a
Unix, tindria avantatges socials al permetre la cooperació entre usuaris, i
avantatges de tipus ètic al respectar els drets dels usuaris.</p>

<p>Però era natural aplicar les bones pràctiques conegudes al treball, per
exemple, les estructures de dades d'assignació dinàmica per evitar mides
límit arbitràriament fixades i utilitzar tots els codis de 8 bits possibles
on això tingués sentit.</p>

<p>A més, vam rebutjar l'obsessió de Unix en mides de memòria petites, i no vam
voler donar suport a les màquines de 16 bits (ja era clar que les màquines
de 32 bits serien les habituals quan el projecte GNU estigués acabat) ni
insistir en reduir l'ús de la memòria llevat que excedís d'un megaoctet. En
programes en els que el tractament de fitxers molt grans no era crucial, vam
animar als programadors a que es llegís el fitxer dins el nucli, i llavors
escanejar els seus components sense haver-se de preocupar de l'E/S. </p>

<p>Aquestes decisions permeteren a molts programes GNU de millorar els seus
homònims Unix en fiabilitat i velocitat.</p>

<h3>Ordinadors donats</h3>

<p>A mesura que la reputació del projecte GNU creixia, van començar les
donacions de màquines amb Unix. Aquestes eren molt útils, perquè la manera
més útil de desenvolupar components per al GNU era fer-ho amb Unix i canviar
els components d'aquell sistema un a un. Però fou llavors quan aparegué una
qüestió ètica: si era lícit utilitzar el Unix.</p>

<p>El Unix era (i és) programari propietari, i la filosofia del projecte GNU
diu que no hauríem de fer servir programari propietari. Però, aplicant el
mateix raonament que du a la conclusió de què la violència és justifica si
és en defensa pròpia, vaig concloure que era legítim utilitzar un paquet
propietari quan era crític per al desenvolupament d'aplicacions que el
substituïen i que ajudarien a la resta a deixar d'utilitzar el paquet
propietari.</p>

<p>Però, tot i que sigui un pecat justificable, no deixa de ser un
pecat. Actualment no tenim cap còpia de Unix, perquè l'hem substituït per
sistemes operatius lliures. Si no podem canviar el sistema operatiu de la
màquina, canviem la màquina.</p>

<h3>La llista de tasques del GNU</h3>

<p>A mesura que el projecte GNU s'anava desenvolupant i que s'anaven trobant o
desenvolupant un nombre creixent de components del sistema fou hora de fer
una llista de buits per omplir.  La vam fer servir per cercar
desenvolupadors per escriure les peces per fer. Aquesta llista es va
conèixer com la llista de tasques del GNU. A més dels components de Unix que
faltaven vam fer una llista d'altre programari útil i documentació que,
creiem, un sistema operatiu complet havia de tenir.</p>

<p>Actualment&nbsp;(1), gairebé tots els components Unix han deixat d'estar a
la llista de tasques del GNU: ja han estat fets, llevat d'alguns que no eren
essencials. Però la llista continua plena de projectes que alguns anomenen
«aplicacions». Qualsevol programa que sigui atractiu per a un segment
d'usuaris prou important és un programa potencial d'afegir al sistema
operatiu.</p>

<p>Fins i tot s'inclouen els jocs en la llista de tasques (i han estat des dels
inicis). El Unix incloïa jocs; el GNU per tant els havia d'incloure. Però la
compatibilitat no és el punt fort del jocs. Per tant, no vam seguir la
llista de jocs que Unix tenia. En comptes d'això vam fer una llista de
diferents tipus de jocs als que els usuaris els agradaria.</p>

<p>(1) Això es va escriure el 1998.  Al 2009 ja no mantenim una llarga llista
de tasques. La comunitat desenvolupa programari lliure tan ràpidament que no
podem fer-ne un seguiment total. En lloc d'això, tenim una llista de
Projectes d'Alta Prioritat, molt més curta, amb els projectes que realment
volem que la gent faci realitat.</p>

<h3>La  GPL per a Biblioteques de GNU</h3>

<p>La Biblioteca C GNU fa servir un tipus especial de copyleft anomenat
Llicència Pública General per a Biblioteques GNU&nbsp;(1), que dóna dret a
enllaçar programari propietari amb la biblioteca. Per què vam fer aquesta
excepció?</p>

<p>No és una qüestió de principis: no hi ha cap principi que digui que els
productes de programari propietari tinguin el dret a incloure el nostre codi
(Per què contribuir a un projecte que té l'objectiu no cooperar amb
nosaltres?). L'ús de la LGPL per a la Biblioteca C, o per a qualsevol altra
biblioteca, és una qüestió d'estratègia.</p>

<p>La Biblioteca C fa una feina genèrica: cada sistema propietari o compilador
ve amb una biblioteca C. Per tant, fer que la nostra Biblioteca C estigui
disponible només per al programari lliure no hauria donat al programari
lliure cap avantatge (només n'hauria desincentivat l'ús)</p>

<p>Un sistema és fer una excepció: al sistema GNU (i això inclou GNU/Linux), la
Biblioteca C GNU és l'única biblioteca C. Per tant els termes de la
distribució de la Biblioteca C GNU determinen si és possible compilar un
programa propietari per al sistema GNU. No hi ha cap raó ètica per permetre
aplicacions propietàries al sistema GNU, però estratègicament sembla que no
permetre-ho no faria res més que desincentivar l'ús del sistema GNU en
comptes d'incentivar el desenvolupament d'aplicacions lliures. Aquesta és la
raó perquè l'ús de la GPL per a Biblioteques sigui una bona estratègia per a
la Biblioteca C. </p>

<p>Per altres biblioteques, la decisió estratègica ha de ser considerada sota
la base d'analitzar cas per cas. Quan una biblioteca fa una tasca especial
que pot ajudar a escriure certs tipus de programes fa que llençar-la sota la
GPL, limitant-la només al programari lliure, sigui una manera d'ajudar
altres desenvolupadors de programari lliure, donant-los un avantatge
respecte el programari propietari.</p>

<p>Considereu el GNU Readline, una biblioteca que fou desenvolupada per a
combinar l'edició de linies de comandes per al Bash. Readline fou llençat
sota la llicència GPL GNU, no la GPL per a Biblioteques. Això probablement
reduirà la difusió de Readline, però no significa cap pèrdua per a
nosaltres. Mentrestant, com a mínim una aplicació útil ha estat concebuda
específicament programari lliure i pot fer servir Readline, i això és un
guany real per a la comunitat.</p>

<p>Els desenvolupadors de programari propietari tenen els avantatges que donen
els diners: els desenvolupadors de programari lliure han de prendre
avantatge cooperant. Espero que algun dia disposem d'una bona col·lecció de
biblioteques sota el paraigües de la GPL sense versió paral·lela
propietària, que ofereixin mòduls útils amb l'objectiu de crear nou
programari lliure, i afegint majors avantatges per al posterior
desenvolupament de més programari lliure.</p>

<p>(1) Aquesta llicència s'anomena ara Llicència Pública General Reduïda de
GNU, per no donar la idea que totes les biblioteques hagin d'utilitzar-la.
Vegeu <a href="/philosophy/why-not-lgpl.html">Per què no hauríeu d'utilitzar
la Llicència Pública General Reduïda per a la vostra pròxima biblioteca</a>
per a més informació.</p>

<h3>Una tasca improvisada?</h3>
<p>
Eric Raymond diu que «Cada bona obra de programari s'inicia per un interès o
necessitat personal del desenvolupador <cite>(scratching an itch)</cite>.»
Potser això passi alguns cops, però la majoria de peces essencials del
sistema GNU van ser desenvolupades amb la intenció que formessin part d'un
sistema operatiu lliure complet. Van ser el fruit d'una planificació prèvia
i no d'un impuls espontani.</p>
<p>
Per exemple, vam desenvolupar la biblioteca GNU C perquè un sistema a
l'estil de Unix necessitava una biblioteca C, la <cite>Bourne-Again
Shell</cite> (Bash) perquè un sistema a la Unix necessita una shell, i GNU
tar perquè un sistema de tipus Unix necessita un programa com el tar. El
mateix és cert per els meus propis programes, el compilador GNU C, el GNU
Emacs, GDB i el GNU Make.</p>
<p>
Alguns programes GNU van ser desenvolupats per solucionar algunes amenaces a
la nostra llibertat que es van presentar. Així vam desenvolupar gzip per a
substituir el programa Compress, que havia estat perdut per a la comunitat a
causa de les patents <abbr title="Lempel-Ziv-Welch">LZW</abbr>. Vam trobar
gent que desenvolupés LessTif i més recentment <abbr title="GNU Network
Object Model Environment">GNOME</abbr> i Harmony, per solucionar els
problemes causats per certes biblioteques de caràcter propietari (vegeu més
avall). Estem desenvolupant del GNU Privacy Guard (GNUPG) per a substituir
un programa popular de xifratge no lliure de manera que els usuaris no hagin
de triar entre privacitat i llibertat.</p>
<p>
Per descomptat, els desenvolupadors d'aquests programes es van interessar
per la feina i moltes funcionalitats van ser afegides per més gent d'acord
amb els seus interessos i necessitats. Però això no explica el perquè els
programes existeixen.</p>

<h3>Successos inesperats</h3>
<p>
Als inicis del projecte GNU havia pensat que desenvoluparíem el sistema GNU
complet i llavors el llençaríem com a conjunt. Aquesta no ha estat la
realitat.</p>
<p>
Com cada component del sistema GNU fou implementat en un sistema Unix, cada
component podia executar-se en sistemes Unix molt abans de què existís un
sistema GNU complet. Alguns d'aquests programes es van fer populars i els
usuaris van començar a fer extensions i a portar-los a les diferents
versions de Unix incompatibles entre elles i a d'altres sistemes.</p>
<p>
Aquest procés va fer aquests programes més potents i van aconseguir atraure
fons i col·laboradors al projecte GNU. Però probablement també van fer que
la finalització d'un sistema operatiu mínim funcional es retardés uns anys:
part del temps dels desenvolupadors GNU es gastava mantenint aquests ports i
afegint funcionalitats als components existents, disminuint el temps
disponible per a escriure components que faltaven. </p>

<h3>El GNU Hurd</h3>
<p>
Pels volts de 1990, el sistema GNU estava gairebé enllestit; l'únic
component que faltava era el nucli. Vam decidir d'implementar el nostre
nucli com una conjunt de processos del servidor executant-se al capdamunt
del Mach. El Mach és un micronucli desenvolupat a la Universitat Carnegie
Mellon i posteriorment a la Universitat de Utah. El GNU Hurd és un conjunt
de servidors (o «grup de nyus») que s'executen al capdamunt del Mach, i fan
les diferents tasques del  nucli Unix. L'inici del desenvolupament es va
posposar fins que el Mach fos llençat com a programari lliure, tal com ens
havien promès.</p>
<p>
Una raó per la que vam escollir aquest disseny era que evitàvem el que
semblava ser la part més dura del treball: depurar un programa de nucli
sense un depurador a nivell de codi. Aquesta part de la feina ja s'havia
fet, al Mach, i esperàvem depurar els servidors Hurd com a programes
d'usuari, amb GDB. Però això va trigar molt de temps a ser possible, i els
servidors multienllaçats que s'enviaven missatges uns amb els altres van
resultar ser molt complicats de depurar. Fer que el Hurd treballés
fiablement fou una tasca de força anys. </p>

<h3>Alix</h3>
<p>
El nucli GNU no s'havia d'anomenar originalment Hurd. El seu nom original
era Alix – un nom idea de la que llavors era la meva dona. Ella, una
administradora de sistemes Unix, havia fet notar que algunes versions del
sistema Unix prendrien el seu nom. Un cop va fer el següent acudit als seus
amics: «Algú hauria de posar el meu nom a un nucli.» Jo no vaig dir res,
però vaig decidir donar-li una sorpresa anomenant Alix el nucli en el que
treballava.</p>
<p>
Però això fou efímer. Michael Bushnell (ara Thomas), el principal
desenvolupador del nucli, va estimar-se més el nom Hurd, i va redefinir Alix
com la part del nucli que atrapava les crides al sistema i les canalitzava
enviant missatges als servidors Hurd.</p>
<p>
A més a més, Alix i jo vam trencar i ella es va canviar el seu
nom. Independentment de tot això el disseny de Hurd va canviar de tal manera
que la biblioteca C enviaria els missatges directament del servidor, cosa
que provocà que el component Alix desaparegués.</p>
<p>
Però abans que aquestes coses passaren, un amic d'ella va veure el nom
d'Alix al codi font de Hurd i li va esmentar. El nom va fer la seva tasca.</p>

<h3>Linux i GNU/Linux</h3>
<p>
El nucli GNU Hurd no està preparat per a un ús quotidià, i no sabem si algun
dia ho estarà. El seu disseny basat en la capacitat té problemes que
provenen directament de la flexibilitat del disseny, i no està clar si hi ha
solucions.</p>

<p>
Afortunadament, un altre nucli ja és disponible. L'any 1991, Linus Torvalds
desenvolupà un nucli compatible amb Unix i l'anomenà Linux. Al principi era
propietari, però el 1992, el va convertir en lliure; la combinació de Linux
amb el sistema no-del-tot-complet GNU resultà en un sistema operatiu complet
i lliure. (Naturalment, combinar-los fou ja una feina substancial.) És
gràcies a Linux que realment podem executar una versió del sistema GNU
actualment.</p>
<p>
Anomenem a aquesta versió del sistema <a href="/gnu/linux-and-gnu.html">
GNU/Linux</a> per indicar que és una combinació del sistema GNU y del nucli
Linux.  Si us plau, no caigueu en el costum d'anomenar «Linux» a tot el
sistema, ja que implica atribuir a algú altre la nostra feina: <a
href="/gnu/gnu-linux-faq.html">mencioneu-nos de manera justa</a>.</p>

<h3> Desafiaments futurs</h3>
<p>
Hem mostrat les nostres capacitats de desenvolupar un ampli espectre de
programari lliure. Això no vol dir que siguem invencibles ni que no se'ns
pugui aturar. Diversos desafiaments faran el futur del programari lliure
quelcom incert. Afrontar-los implica un esforç constant i profund, un esforç
que pot durar anys. Caldrà que la gent mostri quant valora la seva llibertat
i no que deixa que ningú se la prengui.</p>
<p>
Els propers quatre apartats parlen sobre aquestes amenaces.</p>

<h3> Especificacions secretes de maquinari</h3>
<p>
Els fabricants de maquinari tendeixen de manera creixent a guardar en secret
les especificacions de maquinari. Això fa que sigui difícil d'escriure
drivers lliures per tal que el Linux i XFree86 puguin suportar nous
components. Tenim sistemes lliures complets actualment, però pot ser que no
els tinguem en un futur si no tenim suport per als ordinadors del demà.</p>
<p>
Hi ha dues maneres de tractar aquest problema. Els programadors poden fer
enginyeria inversa per intuir com suportar el maquinari. La resta pot
escollir el maquinari que tingui suport per programari lliure. A mesura que
anem creixent, el secretisme de les especificacions és una estratègia
ruïnosa.</p>
<p>
L'enginyeria inversa és una feinada: tindrem programadors amb prou
determinació per a dur-la a terme? Sí, si hem creat l'opinió de què el
programari lliure és qüestió de principis, i de què els drivers no lliures
no es poden tolerar. I podem gastar diners extra, o fins i tot temps extra,
utilitzant drivers lliures? Sí, si la determinació de donar drets i
llibertats és estesa. </p>
<p>
(Nota de 2008: aquest problema s'aplica també a la BIOS. Existeix una BIOS
lliure, <a href="http://www.libreboot.org/">LibreBoot</a> (una distribució
de coreboot; el problema és aconseguir especificacions de màquines, de
manera que pugui fer-les funcionar sense <cite>blobs</cite> no lliures).</p>

<h3>Biblioteques no lliures</h3>
<p>
Una biblioteca no lliure que opera en un sistema operatiu lliure actua com a
trampa per als desenvolupadors de programari lliure. Les funcionalitats
atractives de la biblioteca són l'esquer: si utilitzeu la biblioteca, caieu
a la trampa, pel fet de què el vostre programa no pot ser part útil d'un
sistema operatiu lliure (estrictament parlant, podeu incloure-hi el vostre
programa, però no podrà ser <em>executat</em> amb la biblioteca que
falta). Encara pitjor, si un programa que utilitza una biblioteca de
caràcter propietari esdevé popular, pot fer que altres programes caiguin a
la mateixa trampa.</p>
<p>
El primer cas que es va produir fou el conjunt d'eines Motif als anys
80. Tot i que llavors encara no hi havia sistemes operatius lliures,
esdevingueren clars els problemes que Motif podia causar-hi més endavant. El
Projecte GNU va respondre-hi de dues maneres: demanant als projectes de
programari individuals que donessin suport als conjunts d'eines X alhora que
el donaven al Motif, i demanant que algú escrivís un substitut de caràcter
lliure del Motif. La feina va trigar força anys. Lesstif, desenvolupat per
Hungry Programmers, va esdevenir prou potent per suportar la majoria
d'aplicacions Motif l'any 1997.</p>
<p>
Entre el 1996 i el 1998, una altra biblioteca capsa d'eines de la <abbr
title="Graphical User Interface">GUI</abbr> no lliure, anomenada Qt, fou
utilitzada en un conjunt substancial de programari lliure: l'escriptori
<abbr title="K Desktop Environment">KDE</abbr>.</p>
<p>
Els sistemes lliures GNU/Linux no podien utilitzar KDE pel fet de què no
podien utilitzar la biblioteca. Tot i això, alguns distribuïdors comercials
de sistemes GNU/Linux no massa estrictes amb el concepte de programari
lliure afegiren el KDE als seus sistemes, oferint un sistema amb
funcionalitats més grans, però també amb la llibertat minvada. El grup KDE
encoratjava de manera activa cada cop més programadors a emprar Qt, i
milions de nous «usuaris de Linux» mai van tenir en ment que hi havia un
problema darrera d'això. Aquesta situació semblava complicada. </p>
<p>
La comunitat de programari lliure va respondre al problema amb dues
alternatives: GNOME i Harmony.</p>
<p>
GNOME, acrònim de GNU Network Object Model Environment, és el projecte
d'escriptori GNU. Iniciat l'any 1997 per Miguel de Icaza, i desenvolupat amb
el suport de Red Hat Sotware, el GNOME fou concebut per a proveir
funcionalitats d'escriptori similar però utilitzant exclusivament programari
lliure. També conté avantatges tècnics, tals com suportar una varietat de
llenguatges de programació a més del C++. Però la seva primera finalitat fou
la de donar llibertat i no haver de requerir l'ús de cap tipus de programari
no lliure.</p>
<p>
Harmony és una biblioteca de substitució, dissenyada per fer possible
l'execució del programari KDE sense fer ús de Qt.</p>
<p>
El novembre de 1998 els desenvolupadors de Qt van anunciar un canvi a la
política de llicències, que un cop dut a terme, faria que Qt fos programari
lliure. Tot i que no en tinc la certesa absoluta, em sembla que això fou el
resultat de la ferma resposta de la comunitat al problema que Qt va
plantejar quan no era lliure. Tot i això, la nova llicència no és ni
equitativa ni prou bona, per la qual cosa continua sent desitjable evitar
l'ús de Qt.</p>
<p>
[Nota posterior: al setembre de 2000, es va publicar Qt sota la GNU GPL, fet
que essencialment va resoldre aquest problema.]</p>
<p>
Com respondrem a la nova biblioteca no lliure que ens tempti? Entendrà la
majoria de membres de la comunitat la necessitat d'estar fora d'aquest tipus
de trampes? O molts de nosaltres abandonarem la llibertat per pura
conveniència i provocarem així un greu problema? El nostre futur depèn de la
filosofia que apliquem.</p>

<h3>Patents de programari</h3>
<p>
La pitjor amenaça que tenim prové de les patents de programari, que posen
fora de l'abast del programari lliure durant vint anys algorismes i
funcionalitats. Les patents de l'algorisme de compressió LZW es van
sol·licitar l'any 1983: per tant no podem distribuir programari lliure per a
produir fitxers <abbr title="Graphics Interchange Format">GIF</abbr>
comprimits. [Aquestes patents van expirar l'any 2009.] L'any 1998, un
programa lliure per a produir fitxers de sons comprimits en format <abbr
title="MPEG-1 Audio Layer 3">MP3</abbr> va haver de ser eliminat de la
distribució per l'amenaça d'un procés judicial.
</p>
<p>
Hi ha vies per lluitar amb les patents: podem cercar evidències de què la
patent és invàlida, o podem cercar vies alternatives de fer la feina. Però
cadascun d'aquests mètodes només a vegades és vàlid : quan els dos fallen,
una patent pot forçar que tot el programari lliure no disposi d'una
funcionalitat que els usuaris volen. Què fem doncs si això passa?</p>
<p>
Aquells qui valorem el programari lliure per qüestió de concepte continuarem
amb el programari lliure. Haurem d'acostumar-nos a treballar sense les
característiques patentades. Però aquells qui valoren el programari lliure
perquè esperen sigui superior en qüestions tècniques trobaran un
inconvenient quan una patent no els permeti fer servir una
característica. Per tant, tot i que és útil parlar de l'efectivitat pràctica
del model de desenvolupament «basar» i de la fiabilitat i potència d'alguns
programes lliures, no ens podem aturar aquí. Hem de parlar de drets i
llibertats.</p>

<h3>Documentació lliure</h3>
<p>
La pitjor deficiència en els nostres sistemes operatius lliure no és el
programari sinó la manca de bons manuals lliures que puguin ser inclosos als
nostres sistemes. La documentació és una part essencial del qualsevol paquet
de programari. Quan un paquet de programari lliure important no inclou un
bon manual lliure, aquest paquet té una mancança greu. Tenim moltes
mancances d'aquest tipus actualment.</p>
<p>
La documentació lliure, com el programari lliure, és un aspecte de llibertat
i no de preu. El criteri per als manuals lliures és més o menys el mateix
que per al programari lliure: és el tema de donar a tots els usuaris certs
drets. La redistribució (incloent-hi la venda comercial) és permesa, bé de
manera electrònica o en format paper, per tal que el programa pugui
acompanyar cada còpia del programa.</p>
<p>
El permís de modificació és un aspecte crucial. Com a regla general no crec
que sigui essencial que tothom doni permís per a modificar qualsevol tipus
de llibre o article. Per exemple, no crec que tu o jo estem obligats a donar
permís per modificar articles com aquest, que descriu les nostres accions o
els nostres punts de vista.</p>
<p>
Però hi ha una raó particular perquè la llibertat de modificar sigui crucial
per a la documentació del programari lliure. Quan hom exercita el seu
legítim dret a modificar el programari, i li afegeix noves funcionalitats o
en canvia les existents, hauria de ser conscient de que hauria de canviar el
manual també, per tal de donar documentació acurada i utilitzable sobre la
versió modificada. Un manual no lliure que no permeti als programadors de
ser curosos i els impedeixi acabar la seva tasca no és bo pels interessos de
la comunitat.</p>
<p>
Alguns tipus de límits en com s'han de fer les modificacions no són cap
problema. Per exemple, el requeriment a preservar la nota original de
copyright de l'autor original, els termes de distribució o la llista
d'autors són limitacions correctes. Tampoc és cap problema obligar a les
versions modificades d'incloure una nota indicant que són versions
modificades, fins i tot si hi ha capítols sencers que no han estat eliminats
o canviats, sempre i quan aquests capítols no tractin de temes
tècnics. Aquests tipus de restriccions no són cap problema perquè no aturen
al programador curós d'adaptar el manual per tal d'encabir-hi el programa
modificat. En altres paraules, no bloquegen a la comunitat de programari
lliure de fer un ús complet del manual. </p>
<p>
Malgrat tot hauria de ser possible poder modificar tots els continguts
<em>tècnics</em> del manual, i distribuir posteriorment el resultant en tots
els medis habituals, mitjançant els canals habituals; d'altra manera,
restriccions de distribució afectarien la comunitat, farien que el manual no
fos lliure i necessitaríem un altre manual.</p>
<p>
Tindran els desenvolupadors de programari lliure la conscienciació i
determinació per a produir un ampli espectre de manuals lliures? Un cop més
el nostre futur depèn de la filosofia que apliquem.</p>

<h3> Hem de parlar de llibertat</h3>
<p>
Les estimacions actuals parlen de prop de deu milions d'usuaris de sistemes
GNU/Linux del tipus Debian o Red Hat. El programari lliure ha ofert
avantatges pràctiques que han fet que els usuaris migrin a aquests sistemes
per raons purament pràctiques.</p>
<p>
Les conseqüències positives d'aquest fet són evidents: major interès en
desenvolupar programari lliure, una major base de consumidors-usuaris
d'empreses de programari lliure, i una major facilitat per encoratjar a les
empreses a desenvolupar programari lliure en comptes de programari de
caràcter propietari.</p>
<p>
Però l'interès en el programari està creixent a un ritme més ràpid que la
percepció de la filosofia subjacent, i això pot dur a més d'un maldecap. La
nostra facilitat per fer front als canvis i amenaces descrites més amunt
depèn de amb quina fermesa defensem la nostra llibertat. Per assegurar-nos
de què la nostra comunitat vol defendre-la, cal que difonguem la idea als
nous usuaris per a que s'uneixin a la comunitat.</p>
<p>
Però no ho estem aconseguint. Els esforços per a atraure nous usuaris a la
nostra comunitat superen de llarg els esforços per ensenyar-los el contingut
cívic que hi ha darrera la nostra comunicat. Hem de fer ambdues coses i cal
que ambdues es desenvolupin harmoniosament.</p>

<h3>«Codi obert»</h3>
<p>
Conscienciar als nous usuaris sobre la llibertat ha esdevingut més difícil a
partir de 1998 quan una part de la comunitat va decidir deixar de fer servir
el terme «programari lliure» i utilitzar el terme «codi obert».</p>
<p>
Alguns dels qui afavoriren aquesta expressió volien evitar la confusió del
mot «lliure» amb «gratuït», un objectiu lícit. Alguns però volien amb això
desmarcar-se de l'esperit que havia creat el moviment del programari lliure
i el projecte GNU, i volien dirigir-se a usuaris de tipus comercial, molts
dels quals tenien una ideologia on els seus beneficis monetaris estaven per
sobre la llibertat, el civisme i qualsevol altre principi. Per tant, la
retòrica del «codi obert» gira entorn el potencial de crear programari de
gran qualitat i prestacions, però sense entrar en idees com la llibertat, el
civisme i altres principis bàsics.</p>
<p>
Les revistes sobre «Linux» en són un bon exemple. Estan plenes d'anuncis
d'empreses fabricants de programari de caràcter propietari que treballa amb
GNU/Linux. Quan el proper Motif o Qt surti al mercat, advertiran aquestes
revistes als programadors dels perills que això suposa o els faran tractes
especials?</p>
<p>
Hi ha moltes maneres com les empreses poden contribuir a la comunitat. Però
guanyant-se el suport parlant cada cop menys de llibertat i principis pot
ser un desastre. Fa que el desequilibri entre utilitarisme i civisme cada
cop es faci més gran.</p>
<p>
«Programari lliure» i «codi obert» descriuen més o menys la mateixa
categoria de programari, però diuen coses diferents sobre el concepte de
programari i sobre els valors en general. El Projecte GNU continua
utilitzant el terme «programari lliure», per a expressar la idea de que la
llibertat és tant o més important que la tecnologia.</p>

<h3>Intenta-ho!</h3>
<p>
La filosofia de Yoda («No hi ha ‘intents’ que valguin») sona bé, però no la
comparteixo. He fet la majoria de la meva feina mentre em preguntava si
podria fer-la i no estant segur que faria prou per aconseguir els objectius
que m'havia marcat. Però ho vaig intentar perquè no hi ha ningú a més de jo
mateix entre els enemics i els meus objectius. I sorprenentment alguns cops
he tingut èxit.</p>
<p>
Alguns cops he fallat i alguns dels meus objectius han esdevingut
inassolibles. Però llavors he trobat un altre objectiu amenaçat i m'he posat
en una nova batalla. Al llarg del temps he après a cercar desafiaments i
posar-me entre ells i els meus ideals, cercant altres hackers a què
vinguessin i m'ajudessin.</p>
<p>
Actualment no sóc pas l'únic. És una veritable joia quan veig el regiment de
hackers disposats a fer-me costat i llavors me n'adono que els ideals poden
sobreviure&hellip; per ara. Però els perills són més grans cada any que
passa i ara Microsoft ha fixat els seus canons cap a la nostra comunitat. No
podem estar segur de què el futur de la llibertat estigui assegurat. No us
ho creieu! Si voleu mantenir la vostra llibertat heu d'estar preparats per a
defendre-la.</p>

<div class="translators-notes">

<!--TRANSLATORS: Use space (SPC) as msgstr if you don't have notes.-->
 </div>
</div>

<!-- for id="content", starts in the include above -->
<!--#include virtual="/server/footer.ca.html" -->
<div id="footer">
<div class="unprintable">

<p>Envieu les vostres preguntes sobre la FSF i GNU a <a
href="mailto:gnu@gnu.org">&lt;gnu@gnu.org&gt;</a>.  També hi ha <a
href="/contact/contact.html">altres formes de contactar</a> amb la
FSF. Envieu els enllaços trencats i altres correccions o suggeriments a <a
href="mailto:webmasters@gnu.org">&lt;webmasters@gnu.org&gt;</a>.</p>

<p>
<!-- TRANSLATORS: Ignore the original text in this paragraph,
        replace it with the translation of these two:

        We work hard and do our best to provide accurate, good quality
        translations.  However, we are not exempt from imperfection.
        Please send your comments and general suggestions in this regard
        to <a href="mailto:web-translators@gnu.org">

        &lt;web-translators@gnu.org&gt;</a>.</p>

        <p>For information on coordinating and submitting translations of
        our web pages, see <a
        href="/server/standards/README.translations.html">Translations
        README</a>. -->
Vegeu la <a href="/server/standards/README.translations.html">Guia de
traducció</a> per informar-vos sobre la coordinació i publicació de les
traduccions d'aquest article. <br />Contacteu amb l'<a
href="/server/standards/translations/ca/">Equip de traducció</a> per
col·laborar en la traducció al català del web de GNU.</p>
</div>

<!-- Regarding copyright, in general, standalone pages (as opposed to
     files generated as part of manuals) on the GNU web server should
     be under CC BY-ND 4.0.  Please do NOT change or remove this
     without talking with the webmasters or licensing team first.
     Please make sure the copyright date is consistent with the
     document.  For web pages, it is ok to list just the latest year the
     document was modified, or published.
     If you wish to list earlier years, that is ok too.
     Either "2001, 2002, 2003" or "2001-2003" are ok for specifying
     years, as long as each year in the range is in fact a copyrightable
     year, i.e., a year in which the document was published (including
     being publicly visible on the web or in a revision control system).
     There is more detail about copyright years in the GNU Maintainers
     Information document, www.gnu.org/prep/maintain. -->
<p>Copyright &copy; 1998, 2001, 2002, 2005, 2006, 2007, 2008, 2010, 2014, 2015
Richard Stallman</p>

<p>Aquesta pàgina es troba sota la <a rel="license"
href="http://creativecommons.org/licenses/by-nd/4.0/deed.ca">Llicència
Creative Commons Reconeixement-SenseObraDerivada 4.0 Internacional</a>.</p>

<!--#include virtual="/server/bottom-notes.ca.html" -->
<div class="translators-credits">

<!--TRANSLATORS: Use space (SPC) as msgstr if you don't want credits.-->
Darrera revisió: <a href="http://www.puigpe.org/">puigpe</a>, 7 de gener de
2014.</div>

<p class="unprintable"><!-- timestamp start -->
Updated:

$Date: 2020/07/04 08:32:32 $

<!-- timestamp end -->
</p>
</div>
</div>
<!-- for class="inner", starts in the banner include -->
</body>
</html>