taler-merchant-demos

shouldbefree.html (51426B)

---

 <!--#set var="ENGLISH_PAGE" value="/philosophy/shouldbefree.en.html" -->
 
 <!--#include virtual="/server/header.ca.html" -->
 <!-- Parent-Version: 1.96 -->
 <!-- This page is derived from /server/standards/boilerplate.html -->
 <!--#set var="TAGS" value="essays aboutfs principles" -->
 <!--#set var="DISABLE_TOP_ADDENDUM" value="yes" -->
 
 <!-- This file is automatically generated by GNUnited Nations! -->
 <title>Per què el programari hauria de ser lliure - Projecte GNU - Free Software
 Foundation</title>
 <style type="text/css" media="print,screen"><!--
 #content h3 { margin-top: 1.6em; }
 -->
 
 </style>
 
 <!--#include virtual="/philosophy/po/shouldbefree.translist" -->
 <!--#include virtual="/server/banner.ca.html" -->
 <!--#include virtual="/philosophy/ph-breadcrumb.ca.html" -->
 <!--GNUN: OUT-OF-DATE NOTICE-->
 <!--#include virtual="/server/top-addendum.ca.html" -->
 <div class="article reduced-width">
 <h2>Per què el programari hauria de ser lliure</h2>
 
 <address class="byline">per <a href="https://www.stallman.org/">Richard Stallman</a></address>
 
 <p  id="introduction">
 L'existència del programari inevitablement fa sorgir la pregunta de com
 s'han de prendre les decisions sobre aquest. Per exemple, suposa que un
 individu que te una còpia d'un programa se'n troba un altre que en voldria
 una còpia.  És possible per a ells copiar el programa; què hauria de decidir
 si això es fa? Els individus involucrats? O una altra part, anomenada el
 «propietari»?</p>
 <p>
    Els desenvolupadors de programari plantegen habitualment aquestes qüestions
 sota l'assumpció que el criteri per a la resposta és maximitzar el benefici
 del desenvolupador. El poder polític dels negocis ha portat a l'adopció
 governamental d'aquest criteri junt amb la resposta proposada pels
 desenvolupadors: que el programa té un propietari, normalment una corporació
 associada amb el seu desenvolupament.</p>
 <p>
    M'agradaria considerar la mateixa pregunta utilitzant un criteri diferent:
 la prosperitat i llibertat del públic en general.</p>
 <p>
    Aquesta resposta no la pot decidir la llei actual &mdash;la llei s'hauria de
 conformar a l'ètica, no a l'inrevés. Tampoc les pràctiques actuals responen
 a aquesta pregunta, tot i que poden suggerir possibles respostes. L'única
 manera de jutjar és veure a qui s'ajuda i a qui es perjudica en reconèixer
 propietaris de programari, perquè, i quant. En altres paraules, hauríem de
 dur a terme un anàlisi de costos i beneficis per a l'interès de la societat
 com un tot, prenent nota de la llibertat individual i de la producció de
 bens materials.</p>
 <p>
    En aquest assaig, descriuré els efectes de que hi hagi propietaris, i
 mostraré que els resultats són empobridors. La meva conclusió és que els
 programadors tenim el deure d'encoratjar els altres a compartir,
 redistribuir, estudiar, i millorar el programari que escrivim: en altres
 paraules, a escriure <a href="/philosophy/free-sw.html">programari
 «lliure»</a>.&nbsp;<a href="#f1">(1)</a></p>
 
 <h3 id="owner-justification">Com justifiquen els propietaris el seu poder</h3>
 <p>
    Aquells que es beneficien del sistema actual en que els programes són de
 propietat ofereixen dos arguments per a defensar el seu clam de posseir
 programes: l'argument emocional i l'argument econòmic.</p>
 <p>
    L'argument emocional va així: «He suat, he posat el meu cor, la meva ànima
 en aquest programa. Ve de <em>mi</em>, és <em>meu</em>!»</p>
 <p>
    Aquest argument no requereix d'una refutació seriosa. El sentiment de lligam
 és una cosa que els programadors poden cultivar quan els vingui de gust; no
 és inevitable. Considera, per exemple, que voluntariosament que, el mateix
 programador, signa la cessió de tots els drets a una gran empresa per un
 sou; el lligam emocional s'esvaeix misteriosament. En contrast, considera
 els grans artistes i artesans de l'època medieval, que no van ni firmar amb
 el seu nom la seva feina. Per a ells, el nom de l'artista no era
 important. El que importava era que es fes la feina &mdash;i el propòsit al
 que servia. Aquesta visió va prevaldre durant centenars d'anys.</p>
 <p>
    L'argument econòmic fa així: «Em vull fer ric (normalment descrit
 inadequadament com ‘guanyar-me la vida‘), i si no em deixes fer-me ric
 programant, aleshores no programaré. Tothom és com jo, o sigui que ningú
 programarà mai. I aleshores estaràs encallat sense absolutament cap
 programa!» Aquesta amenaça se sol emmascarar de consell amistós des de la
 saviesa.</p>
 <p>
    Explicaré més endavant perquè aquesta amenaça és un bluf. Primer vull
 abordar una assumpció implícita que és més visible en una altra formulació
 de l'argument.</p>
 <p>
    Aquesta formulació comença comparant la utilitat social d'un programa de
 caràcter propietari enfront de que no hi hagi cap programa, i aleshores
 conclou que el desenvolupament de programari de caràcter propietari és,
 globalment, beneficiós, i s'hauria d'encoratjar. La fal·làcia aquí ve de
 comparar només dues situacions &mdash;programari de caràcter propietari
 confrontat a cap programa&mdash; i assumint que no hi ha altres
 possibilitats.</p>
 <p>
    Donat un sistema de copyright de programari, el desenvolupament de
 programari sol estar lligat a l'existència d'un propietari que controla l'ús
 d'aquest programari. Mentre existeixi aquest lligam, estarem sovint
 confrontats a l'elecció entre el programari de caràcter propietari o res. De
 totes maneres, aquest lligam no és inherent o inevitable; és una
 conseqüència de la decisió social/legal específica que estem qüestionant: la
 decisió de que hi hagi propietaris. Formular l'elecció com si fos entre el
 programari de caràcter propietari i que no hi hagi programari és una petició
 de principi.</p>
 
 <h3 id="against-having-owners">L'argument en contra de que hi hagi propietaris</h3>
 <p>
    La pregunta a formular-nos és: «El desenvolupament de programari hauria
 d'estar lligat a l'existència de propietaris per a restringir-ne el seu ús?»</p>
 <p>
    Per a decidir això, hem de jutjar l'efecte social d'ambdues activitats
 <em>independentment</em>: l'efecte de desenvolupar programari (siguin quins
 siguin els termes de la seva distribució), i l'efecte de restringir-ne l'ús
 (assumint que el programari ha estat desenvolupat). Si una d'aquestes
 activitats és beneficiosa i l'altra és perjudicial, faríem millor deixant
 estar el lligam i fent només la beneficiosa.</p>
 <p>
    Plantejant-ho d'una altra manera, si restringint la distribució d'un
 programa ja desenvolupat es perjudica a la societat en general, aleshores el
 desenvolupador de programari ètic rebutjarà l'opció de fer-ho.</p>
 <p>
    Per a determinar l'efecte de restringir el compartir programari, hem de
 comparar el valor per a la societat d'un programa restringit (i.e., de
 caràcter propietari) amb el del mateix programa, disponible per a
 tothom. Això significa comparar dos mons possibles.</p>
 <p>
    Aquest anàlisi també aborda el contraargument simplista que s'ha fet de
 vegades de que «el benefici al veí o veïna en donar-li una còpia d'un
 programa es cancel·la amb el perjudici fet al propietari». Aquest
 contraargument assumeix que el perjudici i el benefici són iguals en
 magnitud. L'anàlisi inclou comparar aquestes magnituds, i mostra que el
 benefici és molt més gran.</p>
 <p>
    Per a dilucidar aquest argument, apliquem-lo a una altra àrea: la
 construcció de carreteres.</p>
 <p>
    Seria possible construir totes les carreteres amb peatges. Això comportaria
 tenir barreres de peatge a totes les cantonades. Un sistema així suposaria
 un gran incentiu a millorar les carreteres. També tindria la virtut de fer
 que els usuaris de qualsevol carretera paguessin per aquella carretera. De
 totes maneres una barrera de peatge és una obstrucció artificiosa per a una
 conducció planera &mdash;artificiosa, perquè no és una conseqüència del
 funcionament de les carreteres ni dels cotxes.</p>
 <p>
    Comparant les carreteres lliures i les carreteres de peatge segons la seva
 utilitat, trobem que (sent tota la resta igual) les carreteres sense
 barreres de peatge són més barates de construir, és més fàcil conduir-hi,
 són més segures, i més eficients per a usar.&nbsp;<a href="#2">(2)</a> En un
 país pobre, els peatges poden posar les carreteres fora de l'abast de molts
 ciutadans. Les carreteres sense peatges, doncs, ofereixen major benefici per
 a la societat a menor cost; són preferibles per a la societat. Per tant, la
 societat hauria d'escollir finançar les carreteres d'una altra manera, no
 per mitjà de peatges. L'ús de les carreteres, un cop construïdes, hauria de
 ser gratuït.</p>
 <p>
    Quan els defensors dels peatges els proposen com a <em>merament</em> una
 manera d'aconseguir fons, distorsionen l'elecció possible. Els peatges
 aconsegueixen fons, però fan alguna cosa més també: en efecte, degraden la
 carretera. La carretera amb peatge no és tan bona com la carretera sense;
 donar-nos més carreteres o carreteres tècnicament superiors pot no ser una
 millora si això significa substituir carreteres gratuïtes per carreteres amb
 peatge.</p>
 <p>
    Evidentment, la construcció d'una carretera lliure de peatges costa diners,
 que el públic ha de pagar d'alguna manera. De totes maneres, això no implica
 inevitablement barreres de peatge. Els que en qualsevol cas hem de pagar
 obtindrem un major benefici pels nostres diners comprant una carretera
 lliure de peatge.</p>
 <p>
    No estic dient que una carretera amb peatge sigui pitjor que que no hi hagi
 carretera. Això seria cert si el peatge fos tan alt que gairebé ningú fes
 servir la carretera &mdash;però això seria una política poc versemblant per
 a una recaptadora de peatge. De tota manera, mentre les barreres de peatge
 causin costos i inconvenients significatius, és millor aconseguir fons d'una
 forma menys obstructiva.</p>
 <p>
    Per a aplicar el mateix argument al desenvolupament de programari, ara
 mostraré que tenir «barreres de peatge» per a programes útils li costa car a
 la societat: fa els programes més cars de construir, més cars de distribuir,
 i menys satisfactoris i eficients en el seu us. Se seguirà que la
 construcció de programes s'hauria d'encoratjar d'una altra manera. Aleshores
 continuaré explicant altres mètodes per a encoratjar i (fins al punt
 necessari) finançar el desenvolupament de programari.</p>
 
 <h4 id="harm-done">El mal fet obstruint el programari</h4>
 <p>
    Considera per un moment que un programa ha estat desenvolupat, i tots els
 pagaments necessaris per al seu desenvolupament s'han fet; ara la societat
 ha d'escollir si el fa de caràcter propietari o permet compartir-lo i
 usar-lo lliurement. Assumeix que l'existència del programa i la seva
 disponibilitat és una cosa desitjable.&nbsp;<a href="#f3">(3)</a></p>
 <p>
    Les restriccions en la distribució i la modificació del programa no en poden
 facilitar l'ús. Només poden interferir-hi. O sigui que l'efecte només pot
 ser negatiu. Però quant? I de quina manera?</p>
 <p>
    D'una obstrucció així en vénen tres nivells diferents de dany:</p>
 
 <ul>
 <li>Menys gent utilitza el programa.</li>
 
 <li>Cap usuari pot adaptar o arreglar el programa.</li>
 
 <li>Altres desenvolupadors no poden aprendre del programa, o basar-hi nous
 treballs.</li>
 </ul>
 
 <p>
    Cada nivell de dany material comporta una forma de dany psicosocial. Això fa
 referència a l'efecte que les decisions de la gent tenen en els seus
 sentiments, actituds i predisposicions subseqüents. Aquests canvis en la
 manera de pensar de la gent tindran un efecte en les seves relacions amb els
 seus conciutadans, i poden tenir conseqüències materials.</p>
 <p>
    Els tres nivells de dany material perjudiquen part del valor que el programa
 podria aportar, però no el redueixen a zero. Si malgasten gairebé tot el
 valor del programa, aleshores escriure el programa perjudica a la societat
 degut a tot l'esforç que s'ha perdut en escriure el programa. Es pot
 argumentar que un programa que serveix per a vendre ha de produir algun
 benefici directe net.</p>
 <p>
    De tota manera, prenent nota del dany psicosocial concomitant, no hi ha
 límit al dany que el desenvolupament de programari de tipus propietari pot
 fer.</p>
 
 <h4 id="obstructing-use">Obstruint l'ús dels programes</h4>
 <p>
    El primer nivell de dany impedeix el simple ús d'un programa. Una còpia d'un
 programa té un cost marginal pràcticament zero (i pots pagar aquest cost
 fent tu mateix la feina), o sigui que en un mercat lliure, tindria un preu
 pròxim a zero. El preu d'una llicència és un desincentiu significatiu per a
 utilitzar el programa. Si un programa àmpliament útil és de tipus
 propietari, molta menys gent el farà servir.</p>
 <p>
    És fàcil mostrar que la contribució total d'un programa a la societat es
 redueix si se li assigna un propietari. Cada usuari potencial del programa,
 confrontat amb la necessitat de pagar per utilitzar-lo, pot escollir pagar,
 o pot desestimar utilitzar el programa. Quan un usuari escull pagar. Quan un
 usuari escull pagar, això és una transferència de riquesa de suma zero entre
 dues parts. Però cada cop que algú escull desestimar utilitzar el programa,
 això perjudica aquesta persona sense beneficiar ningú. La suma de números
 negatius i zeros és negativa.</p>
 <p>
    Però això no redueix la quantitat de feina que porta <em>desenvolupar</em>
 el programa. Com a resultat, l'eficiència del procés sencer, en satisfacció
 d'usuari final per hora de treball, es redueix.</p>
 <p>
    Això reflexa una diferència crucial entre còpies de programes i cotxes,
 cadires, o sandvitxos. No hi ha cap màquina de copies per a objectes
 materials fora de la ciència ficció. Però els programes són fàcils de
 copiar; qualsevol pot produir tantes còpies com vulgui, amb molt poc
 esforç. Això no és cert per als objectes materials perquè la matèria es
 conserva; cada còpia s'ha de construir a partir de matèries primeres de la
 mateixa manera que es va construir la primera còpia.</p>
 <p>
    Amb els objectes materials, una desmotivació per a utilitzar-los té sentit,
 perquè que es comprin menys objectes significa que es necessiten menys
 matèries primeres i menys feina per a fer-los. És cert que normalment hi ha
 un cost inicial, un cost de desenvolupament, que es reparteix per a tota la
 producció. Però mentre el cost marginal de producció és significatiu, afegir
 la part proporcional del cost de desenvolupament no aporta una diferència
 qualitativa. I no es requereixen restriccions a la llibertat dels usuaris
 corrents.</p>
 <p>
    De tota manera, imposar un preu a una cosa que seria gratuïta és un canvi
 qualitatiu. Una taxa imposada centralitzadament per a la distribució es
 converteix en un poderós desmotivador.</p>
 <p>
    És més, la producció central tal i com es practica avui en dia és ineficient
 fins i tot com a mitja per a distribuir copies de programari. Aquest sistema
 inclou l'embalatge de discs o cintes en envoltoris superflus, trameses de
 grans quantitats d'aquests al voltant del món, i emmagatzematge dels
 mateixos per a la seva venda. Aquest cost es presenta com el preu de fer
 negocis; en realitat, és part del malbaratament provocat pel fet de que hi
 hagi propietaris.</p>
 
 <h4 id="damaging-social-cohesion">Danyant la cohesió social</h4>
 <p>
    Suposa que tant tu com el teu veí trobaríeu útil executar un cert
 programa. Amb certa preocupació ètica vers el teu veí, hauries de sentir que
 un bon maneig de la situació us permetrà a tots dos utilitzar-lo. Una
 proposta que permetés que només un dels dos utilitzi els el programa, mentre
 limita a l'altre, és fragmentador; ni tu ni el teu veí no l'hauríeu de
 trobar acceptable.</p>
 <p>
    Firmar una llicència d'acord sobre programari típica significa trair el teu
 veí: «Prometo privar el meu veí d'aquest programa per tal de tenir-ne una
 còpia per a mi.» La gent que pren aquestes eleccions senten una pressió
 psicològica interna a justificar-se, degradant la importància d'ajudar els
 propis veïns. En conseqüència l'esperit públic sofreix. Aquest és un dany
 psicològic associat al dany material de desencoratjar l'us del programa.</p>
 <p>
    Molts usuaris reconeixen inconscientment el mal de refusar compartir, o
 sigui que decideixen ignorar les llicències i les lleis, i compartir
 programes malgrat tot. Però sovint se senten culpables fent això. Saben que
 han de trencar les lleis per a ser bons veïns, però segueixen considerant
 les lleis com una autoritat, i conclouen que ser un bon veí (que ho són) és
 lleig o vergonyós. Això també és un tipus de dany psicosocial, però hom pot
 escapar-se'n decidint que aquestes llicències i lleis no tenen força moral.</p>
 <p>
    Els programadors també pateixen danys psicosocials sabent que molts usuaris
 no podran utilitzar la seva feina. Això porta a una actitud de cinisme o
 negació. Un programador pot descriure entusiasmat la feina que ell troba
 tècnicament excitant; aleshores quan se li pregunta «Podré utilitzar-la?»,
 la seva cara cau, i admet que la resposta és que no. Per a evitar sentir-se
 desmotivat, o bé ignora aquest fet la major part del temps o bé adopta una
 postura cínica dissenyada per a minimitzar la importància que això té.</p>
 <p>
    Des de l'època del Reagan, la més gran mancança als Estats Units no és la
 innovació tècnica, sinó la voluntat de treballar plegats pel bé del
 públic. No té sentit encoratjar el primer a expenses del segon.</p>
 
 <h4 id="custom-adaptation">Obstruint l'adaptació personal dels programes</h4>
 <p>
    El segon nivell de dany material és la impossibilitat d'adaptar
 programes. La fàcil modificació del programari és un dels grans avantatges
 respecte tecnologies més velles. Però molt del programari comercial
 disponible no està disponible per a ser modificat, fins i tot després de
 comprar-lo. Està disponible per a que l'agafis o el deixis, com a caixa
 negra. Això és tot.</p>
 <p>
    Un programa que puguis executar consisteix en unes sèries de números el
 significat de les quals és obscur. Ningú, ni tan sols un bon programador,
 pot modificar fàcilment els números per a fer que el programa faci una cosa
 diferent.</p>
 <p>
    Els programadors normalment treballen amb el «codi font» d'un programa, que
 està escrit en un llenguatge de programació com el Fortran o el C. Aquest
 utilitza noms per a designar les dades que s'utilitzen i les parts del
 programa, i representa les operacions amb símbols com ara <code>+</code> per
 la suma i <code>-</code> per la resta. Està dissenyat per a ajudar els
 programadors a llegir i canviar els programes. Aquí tens un exemple; un
 programa per a calcular la distància entre punts en un pla:</p>
 
 <pre>
      float
      distance (p0, p1)
           struct point p0, p1;
      {
        float xdist = p1.x - p0.x;
        float ydist = p1.y - p0.y;
        return sqrt (xdist * xdist + ydist * ydist);
      }
 </pre>
 <p>
    El que significa exactament aquest codi font no és la qüestió; la qüestió es
 que sembla àlgebra, i una persona que conegui aquest llenguatge de
 programació el trobarà clar i entenedor. A continuació, el mateix programa
 en forma d'executable, a l'ordinador que utilitzava normalment quan vaig
 escriure això:
 </p>
 
 <pre>
      1314258944      -232267772      -231844864      1634862
      1411907592      -231844736      2159150         1420296208
      -234880989      -234879837      -234879966      -232295424
      1644167167      -3214848        1090581031      1962942495
      572518958       -803143692      1314803317
 </pre>
 
 <p>
    El codi font és útil (al menys en potència) per a qualsevol usuari d'un
 programa. Però la majoria d'usuaris no poden tenir còpies del codi
 font. Normalment el codi font per a un programa de tipus propietari el
 guarda en secret el propietari, no fos cas que algú altre n'aprengués alguna
 cosa. Els usuaris reben només els fitxers de números incomprensibles que
 l'ordinador executarà. Això significa que només el propietari del programa
 pot modificar el programa.</p>
 <p>
    Una amiga em va explicar una vegada que va treballar com a programadora en
 un banc durant uns sis mesos, escrivint un programa similar a quelcom que
 estava disponible comercialment. Creia que si hagués pogut aconseguir el
 codi font d'aquell programa comercialment disponible, l'hauria pogut adaptar
 fàcilment a les seves necessitats. El banc volia pagar per a això però no li
 van permetre &mdash;el codi font era un secret. O sigui que va haver de fer
 sis mesos de feina, feina que compta al PNB però que, de fet, va ser un
 malbaratament.</p>
 <p>
    El laboratori d'Intel·ligència Artificial del <abbr title="Massachusetts
 Institute of Technology">MIT</abbr> (LIA) va rebre una impressora gràfica
 com a regal de la Xerox pels volts de 1977. Era control·lada per programari
 lliure al que vam afegir moltes característiques convenients. Per exemple,
 el programari no notificava l'usuari immediatament en completar una tasca
 d'impressió. Sempre que la impressora tenia problemes, com un embús de paper
 o es quedava sense paper, el programari notificaria immediatament a tots els
 usuaris que tenien tasques d'impressió encuades. Aquestes característiques
 facilitaven una operativitat planera.</p>
 <p>
    Més tard la Xerox va donar al LIA una impressora nova, més ràpida, una de
 les primeres impressores làser. La conduïa programari de tipus propietari
 que s'executava en un ordinador separat dedicat a aquesta tasca, o sigui que
 no podíem afegir cap de les nostres característiques preferides. Podíem
 manegar l'enviament d'una notificació quan una tasca d'impressió s'enviava a
 l'ordinador dedicat, però no quan la tasca s'imprimia realment (i el retard
 solia ser considerable). No hi havia manera de saber quan la tasca ja estava
 impresa; només podíem suposar-ho. I no s'informava a ningú quan hi havia un
 embús de paper, o sigui que la impressora sovint es passava una hora sense
 ser arreglada.</p>
 <p>
    Els programadors de sistema del LIA érem capaços d'arreglar aquests
 problemes, probablement tant capaços com els autors originals del
 programa. La Xerox no tenia interès en arreglar-los, i va optar per
 prevenir-nos, o sigui que ens vam veure forçats a acceptar els
 problemes. Mai es van arreglar.</p>
 <p>
    La majoria de bons programadors han experimentat aquesta frustració. El banc
 podia permetre's d'arreglar el problema escrivint un nom programa des de
 zero, però un usuari típic, no importa amb quina habilitat, només pot
 rendir-se.</p>
 <p>
    Rendir-se causa dany psicosocial &mdash;a l'esperit d'auto-dependència. És
 desmoralitzant viure en una casa que no pots reordenar segons les teves
 necessitats. Porta a la resignació i el desencoratjament, que es pot
 escampar per a afectar altres aspectes de la pròpia via. La gent que se sent
 així són infeliços i no fan una bona feina.</p>
 <p>
    Imagina com seria si les receptes s'acaparessin segons el mateix patró que
 el programari. Podries dir, «Com canvio aquesta recepta per a treure'n la
 sal?» i el gran xef respondria, «Com goses insultar la meva recepta, el nen
 del meu cervell i el meu paladar, intentant interferir-hi? No tens judici
 per canviar la meva recepta i fer-la funcionar bé!»</p>
 <p>
    «Però el meu metge diu que no hauria de menjar sal! Què puc fer? Trauràs tu
 la sal per mi?»</p>
 <p>
    «Estaria encantat de fer-ho; els meus honoraris són només de 50.000&nbsp;$.»
 Com que el propietari té el monopoli dels canvis, els honoraris solen ser
 grans. «De tota manera, ara mateix no tinc temps. Estic ocupat amb una
 comissió per dissenyar una nova recepta de galetes per a vaixells del
 Departament de la Marina. Podria estar per tu d'aquí uns dos anys.»</p>
 
 <h4 id="software-development">Obstruint el desenvolupament de programari</h4>
 <p>
    El tercer nivell de dany material afecta el desenvolupament de
 programari. El desenvolupament de programari solia ser un procés evolutiu,
 en el que una persona agafava un programa existent i en reescrivia parts per
 a una característica nova, i després una altra persona en reescrivia parts
 per a afegir una altra característica; en alguns casos, això continuava al
 llarg d'un període de vint anys. Mentrestant, parts del programa podien ser
 «canibalitzats» per a formar els principis d'un altre programa.</p>
 <p>
    L'existència de propietaris evita aquest tipus d'evolució, fent necessari
 que es comenci de nou quan es desenvolupa un programa. També evita que els
 nous practicants estudiïn programes existents per a aprendre tècniques útils
 o fins i tot com es poden estructurar els programes grans.</p>
 <p>
    Els propietaris també obstrueixen l'educació. He conegut alumnes brillants
 de ciències de la computació que mai havien vist el codi font d'un programa
 gran. Poden ser bons escrivint petits programes, però no poden començar a
 aprendre les diferents habilitats necessàries per a escriure'n de grans si
 no poden veure com ho han fet els altres.</p>
 <p>
    En un camp intel·lectual, hom pot assolir grans altures pujant a les
 espatlles d'altres. Però això ja no se sol permetre generalment en el camp
 del programari &mdash;només pots pujar a les espatlles de la resta de gent
 <em>de la teva mateixa companyia</em>.</p>
 <p>
    El dany psicosocial associat afecta l'esperit de cooperació científica, que
 solia ser tan fort que els científics cooperaven fins i tot quan els seus
 respectius països estaven en guerra. Amb aquest esperit, oceanògrafs
 japonesos abandonant el seu laboratori en una illa del Pacífic van preservar
 curosament la seva feina pels Marines invasors d'EE.UU., i van deixar una
 nota demanant-los que la cuidessin bé.</p>
 <p>
    l conflicte pels beneficis ha destruït el que el conflicte internacional
 havia salvat. Avui en dia científics de molts camps no publiquen prou en els
 seus articles per a permetre a d'altres replicar l'experiment. Publiquen
 només el suficient per a que els lectors es meravellin de quant que van ser
 capaços de fer. Això és realment cert en ciències de la informàtica, on el
 codi font pels programes dels que s'informa és generalment secret.</p>
 
 <h4 id="does-not-matter-how">No importa com es restringeixi el compartir</h4>
 <p>
    He estat discutint els efectes d'evitar que la gent copiï, canviï, i munti
 sobre un programa. No he especificat com es du a terme aquesta obstrucció,
 perquè això no afecta la conclusió. Tant si es fa amb protecció de còpia, o
 copyright, o llicències, o encriptació, o targetes <abbr title="Read-only
 Memory">ROM</abbr>, o números de sèrie de maquinari, si <em>aconsegueix</em>
 evitar-ne l'ús, causa dany.</p>
 <p>
    Els usuaris consideren alguns d'aquests mètodes més odiosos que
 altres. Suggereixo que els mètodes més odiats són aquells que acompleixen el
 seu objectiu.</p>
 
 <h4 id="should-be-free">El programari hauria de ser lliure</h4>
 <p>
    He mostrat com la propietat d'un programa &mdash;el poder per a
 restringir-ne els canvis i les còpies&mdash; és obstructiu. Els seus efectes
 negatius estan estesos i són importants. En segueix que la societat no
 hauria de tenir propietaris de programes.</p>
 <p>
    Una altra manera d'entendre això és que la societat necessita programari
 lliure, i el programari de tipus propietari n'és un pobre
 substitut. Encoratjant el substitut no és una manera racional d'obtenir el
 que volem.</p>
 <p>
    El Vaclav Havel ens ha aconsellat que «Treballeu per alguna cosa perquè
 sigui bona, no només perquè suporta una oportunitat per a reeixir.» Un
 negoci de fer programari de tipus propietari suporta una oportunitat per a
 reeixir en els seus propis termes estrets, però no és el que és bo per a la
 societat.</p>
 
 <h3 id="why-develop">Perquè la gent desenvoluparà programari</h3>
 <p>
    Si eliminem el copyright com un mitja per a encoratjar la gent a
 desenvolupar programari, d'entrada es desenvoluparà menys programari, però
 aquest programari serà més útil. No està clar si el total de satisfacció de
 l'usuari final serà menor; però si ho és, o si volem incrementar-lo d'alguna
 manera, hi ha altres vies per a encoratjar el desenvolupament, així com hi
 ha maneres més enllà dels peatges per a recaptar diners pels carrers. Abans
 de parlar de com es pot fer, primer vull qüestionar quanta motivació
 artificial és realment necessària.</p>
 
 <h4 id="fun">Programar és divertit</h4>
 <p>
    Hi ha algunes línies de feines on pocs entrarien si no fos pels diners; la
 construcció de carreteres, per exemple. Hi altres camps d'estudi i art on hi
 ha poques possibilitats de fer-se ric, on la gent entra per la seva
 fascinació o pel valor que perceben que té per a la societat. Els exemples
 inclouen la lògica matemàtica, la música clàssica i l'arqueologia; i
 l'organització política entre els treballadors. La gent competeix, més
 tristament que amarga, per les poques posicions pagades disponibles, cap de
 les quals està gaire ben pagada. Poden, fins i tot, pagar per l'oportunitat
 de treballar en el camp, si s'ho poden permetre.</p>
 <p>
    Un camp així pot transformar-se de la nit al dia si comença a oferir la
 possibilitat de fer-se ric. Quan un treballador es fa ric, els altres
 demanen la mateixa oportunitat. Aviat tots poden demanar grans sumes de
 diners per fer el que acostumaven a fer per plaer. Quan passen un parell
 d'anys, tothom connectat amb el camp es riu la idea de que es faria feina en
 el camp sense grans compensacions econòmiques. Recomanaran als planificadors
 socials per a assegurar que aquestes compensacions són possibles, prescriure
 privilegis especials, poders, i monopolis tant com sigui necessari per a
 fer-ho.</p>
 <p>
    Aquest canvi es va produir en el camp de la programació d'ordinadors a la
 dècada de 1980. Als anys 70, hi havia articles sobre «addicció als
 ordinadors»: els usuaris s'anaven connectant a la xarxa i tenien hàbits de
 cent dòlars a la setmana. En general es comprenia que la gent acostumés a
 estimar prou la programació per a trencar matrimonis. Avui, s'entén en
 general que ningú programarà excepte a canvi d'una paga alta. La gent ha
 oblidat el que sabien llavors.</p>
 <p>
    Quan és cert en un moment donat que la majoria de la gent treballarà en un
 cert camp només per una paga alta, no necessàriament seguirà sent cert. La
 dinàmica del canvi pot funcionar a l'inrevés, si la societat proporciona un
 ímpetu. Si descartem la possibilitat d'una gran riquesa, aleshores al cap
 d'una mica, quan la gent hagi reajustat les seves actituds, tornaran a estar
 entusiasmats de treballar en el camp per la joia de dur-ho a terme.</p>
 <p>
    La pregunta, «Com podem pagar els programadors?» es converteix en una
 pregunta més fàcil quan ens adonem que no és qüestió de pagar-los una
 fortuna. És més fàcil pagar-los de manera que merament s'hi guanyin la vida.</p>
 
 <h4 id="funding">Finançant el programari lliure</h4>
 <p>
    Les institucions que paguin els programadors no tenen perquè ser cases de
 programari. Moltes altres institucions que poden fer això ja existeixen.</p>
 <p>
    Els fabricants de maquinari troben essencial donar suport al desenvolupament
 de programari fins i tot si no poden controlar l'ús del programari. Al 1970,
 la majoria del seu programari era lliure perquè no havien considerat
 restringir-lo. Avui, el seu desig creixent d'unir-se a consorcis mostra que
 s'han adonat que posseir el programari no és el que realment és important
 per a ells.</p>
 <p>
    Les universitats condueixen molts projectes de programació. Avui dia sovint
 venen els resultats, però als anys 70 no ho feien. Hi ha algun dubte de que
 les universitats desenvoluparien programari lliure si no se'ls permetés
 vendre programari? Aquests projectes es podrien mantenir amb els mateixos
 contractes i beques governamentals que avui mantenen el desenvolupament de
 programari de tipus propietari.</p>
 <p>
    És comú avui en dia pels investigadors de les universitats aconseguir beques
 per a desenvolupar un sistema, desenvolupar-lo gairebé fins a completar-lo i
 dir-li a això «acabat», i aleshores començar empreses on realment acaben el
 projecte i el fan utilitzable. De vegades declaren les versions no acabades
 «lliures»; si són completament corruptes, enlloc d'això aconsegueixen una
 llicència exclusiva de la universitat. Això no és cap secret; és obertament
 admès per tothom implicat. Fins i tot si els investigadors no fossin
 exposats a la temptació de fer aquestes coses, encara farien la seva
 recerca.</p>
 <p>
    Els programadors que escriuen programari lliure es poden guanyar la vida
 venent serveis relacionats amb el programari. Jo he estat contractat per a
 portar el <a href="/software/gcc/">compilador de C de GNU</a> a nou
 maquinari, i per a fer extensions d'interfície d'usuari per a <a
 href="/software/emacs/">GNU Emacs</a>. (Ofereixo aquestes millores al públic
 un cop fetes.) També dono classes per les que em paguen.</p>
 <p>
    No estic sol treballant així; ara hi ha una empresa exitosa i en creixement
 que no fa cap altre tipus de feina. Diverses altres empreses també
 proporcionen suport comercial per al programari lliure del sistema
 GNU. Aquest és el principi de la indústria independent de suport al
 programari &mdash;una indústria que podria esdevenir bastant gran si el
 programari lliure esdevé prevalent. Proporciona als usuaris una opció
 generalment no disponible per al programari de tipus propietari, exceptuant
 els molt rics.</p>
 <p>
    Noves institucions com la <a href="/fsf/fsf.html">Free Software
 Foundation</a> també poden finançar programadors. La majoria dels fons de la
 Fundació venen d'usuaris que compren cintes per correu. El programari en les
 cintes és lliure, el que significa que tots els usuaris tenen llibertat per
 copiar-lo i canviar-lo, però molts paguen de tota manera per aconseguir
 còpies. (Recorda que «programari lliure» es refereix a la llibertat, no al
 preu.) Molts usuaris que ja tenen una còpia encarreguen cintes com a mètode
 per fer una contribució que senten que mereixem. La Fundació també rep
 donacions considerables de fabricants d'ordinadors.</p>
 <p>
    La Free Software Foundation és una entitat benèfica, i els seus ingressos es
 gasten en contractar tants programadors com és possible. Si s'hagués
 estructurat com un negoci, distribuint el mateix programari al públic per la
 mateixa taxa, ara proveiria d'una molt bona vida al seu fundador.</p>
 <p>
    Com que la Fundació és una entitat benèfica, sovint els programadors
 treballen per la Fundació per la meitat del que podrien guanyar en un altre
 lloc. Ho fan perquè estem lliures de burocràcia, i perquè se senten
 satisfets de saber que la seva feina no serà d'ús obstruït. Sobretot, ho fan
 perquè programar és divertit. A més a més, molts voluntaris han escrit molts
 programes útils per a nosaltres. (Fins i tot escriptors tècnics han començat
 a presentar-se voluntaris.)</p>
 <p>
    Això confirma que la programació es troba entre els camps més fascinants de
 tots, junt amb la música i l'art. No hem de témer que ningú vulgui
 programar.</p>
 
 <h4 id="owe">Què deuen els usuaris als desenvolupadors?</h4>
 <p>
    Hi ha un bon motiu pel que els usuaris de programari haurien de sentir una
 obligació moral a contribuir al seu suport. Els desenvolupadors de
 programari lliure contribueixen a les activitats dels usuaris, i alhora és
 just i de l'interès a llarg termini dels usuaris donar-los fons per a
 continuar.</p>
 <p>
    Però, això no s'aplica als desenvolupador de programari de tipus propietari,
 ja que l'obstruccionisme mereix un càstig més que una recompensa.</p>
 <p>
    Tenim doncs una paradoxa: el desenvolupador de programari útil té dret al
 suport dels usuaris, però qualsevol intent de convertir aquesta obligació
 moral en una exigència destrueix la base de l'obligació. Un desenvolupador
 pot o bé merèixer una recompensa o bé demanar-la, però no ambdues coses.</p>
 <p>
    Crec que un desenvolupador ètic confrontat a aquesta paradoxa ha d'actuar
 per a merèixer la recompensa, però també hauria d'instar els usuaris a fer
 donacions voluntàries. Eventualment els usuaris aprendran a donar suport als
 desenvolupadors sense coerció, igual com han après a donar suport a les
 emissores de ràdio i televisió públiques.</p>
 
 <h3 id="productivity">Què és la productivitat del programari? </h3>
 <p>
    Si el programari fos lliure, encara hi hauria programadors, però potser
 menys. Seria això dolent per a la societat?</p>
 <p>
    No necessàriament. Avui les nacions avançades tenen menys grangers que al
 1900, però no creiem que això sigui dolent per a la societat, perquè els
 pocs que hi ha envien més menjar als consumidors que els molts que hi
 havia. D'això en diem productivitat millorada. El programari lliure
 requeriria molts menys programadors per a satisfer la demanda, degut a la
 productivitat augmentada de programari en tots els nivells.</p>
 
 <ul>
 <li> Un ús més estès de cada programa que es desenvolupa.</li>
 <li> La capacitat d'adaptar programes existents enlloc de començar de zero.</li>
 <li> Millor educació pels programadors.</li>
 <li> La supressió dels esforços de desenvolupament duplicats.</li>
 </ul>
 
 <p>
    Aquells que objecten a la cooperació advertint que resultaria en la
 contractació de menys programadors en realitat estan objectant a la
 productivitat incrementada. Però aquesta mateixa gent també sol acceptar
 l'estesa creença de que la indústria del programari necessita incrementar la
 productivitat. Com és això?</p>
 <p>
    «Productivitat del programari» pot significar dues coses diferents: la
 productivitat global de tot el desenvolupament de programari, o la
 productivitat de projectes individuals. La productivitat global és el que la
 societat voldria millorar, i la manera més directa de fer-ho és eliminar els
 obstacles artificials a la cooperació que la redueixen. Però els
 investigadors que estudien el camp de la «productivitat de programari» es
 centren només en el segon, limitat, sentit del terme, on la millora
 requereix d'avenços tecnològics difícils.</p>
 
 <h3 id="competition">És inevitable la competitivitat?</h3>
 <p>
    És inevitable que la gent intenti competir, per sobrepassar els seus rivals
 en la societat? Potser ho és. Però la competició en si mateixa no és
 perjudicial; el que és perjudicial és el <em>combat</em>.</p>
 <p>
    Hi ha moltes maneres de competir. La competició pot consistir en intentar
 aconseguir encara més, per a superar els que altres han fet. Per exemple, en
 els vells temps, hi havia competició entre els mags de la programació
 &mdash;competició per a veure qui podia fer que l'ordinador fes la cosa més
 sorprenent, o per qui podia fer el programa més curt o més ràpid per una
 tasca donada. Aquest tipus de competició pot beneficiar tothom, <em>sempre
 que</em> es mantingui l'esperit esportiu.</p>
 <p>
    La competició constructiva és prou competitiva per a motivar la gent a grans
 esforços. Una sèrie de persones estan competint per a ser els primers que
 hagin visitat tots els països de la Terra; alguns fins i tot gasten fortunes
 intentant fer això. Però no subornar els capitans dels vaixells per a que
 desembarquin els seus rivals en illes desertes. Estan satisfets deixant que
 guanyi el millor.</p>
 <p>
    La competició es converteix en combat quan els competidors comencen a
 destorbar-se mútuament enlloc d'avançar pel seu compte &mdash;quan «Deixem
 que guanyi el millor» es converteix en «Deixeu-me guanyar, sigui el millor o
 no». El programari de tipus propietari es perjudicial, no perquè sigui una
 forma de competició, sinó perquè és una forma de combat entre ciutadans de
 la nostra societat.</p>
 <p>
    La competició en els negocis no és necessàriament un combat. Per exemple,
 quan dues botigues de queviures competeixen, el seu esforç és només per a
 millorar les seves pròpies operacions, no per a sabotejar el rival. Però
 això no demostra un compromís especial per l'ètica dels negocis; més aviat,
 hi ha poc marge per al combat en aquesta línia de negocis a part de la
 violència física. No totes les àrees dels negocis comparteixen aquesta
 característica. Retenir informació que podria ajudar a tothom a avançar és
 una forma de combat.</p>
 <p>
    La ideologia dels negocis no prepara la gent per a resistir la temptació de
 convertir la competició en combat. Algunes formes de combat han estat
 prohibides amb lleis anti-trust, lleis de veracitat de la publicitat, i
 d'altres, però enlloc de generalitzar això en un rebuig per principis del
 combat en general, els executius inventen altres formes de combat que no
 estan específicament prohibides. Els recursos de la societat estan sent
 malbaratats en l'equivalent econòmic d'una guerra civil entre faccions.</p>
 
 <h3 id="communism">«Perquè no et trasllades a Rússia?»</h3>
 <p>
    Als Estats Units, qualsevol defensor d'una cosa que no sigui la forma més
 extrema d'egoisme i laissez-faire ha sentit sovint aquesta acusació. Per
 exemple, està uniformement en contra els qui donen suport a un sistema
 sanitari públic, com el que es troba en totes les altres nacions
 industrialitzades del món lliure. Està uniformement en contra els defensors
 del suport públic a les arts, també universal en les nacions avançades. La
 idea de que els ciutadans tinguin cap obligació envers el bé públic
 s'identifica a Amèrica amb el comunisme. Però com són de similars aquestes
 idees?</p>
 <p>
    El comunisme tal com es practicava a la Unió Soviètica era un sistema de
 control central el el que tota activitat estava reglamentada, suposadament
 pel bé comú, però en realitat pel benefici dels membres del partit
 comunista. I on els equipaments de còpia estaven estretament vigilats per
 prevenir les còpies il·legals.</p>
 <p>
    El sistema americà de copyright de programari exerceix un control central
 sobre la distribució d'un programa, i vigila els equipaments de còpia amb
 esquemes automàtics de protecció de còpia per prevenir les còpies il·legals.</p>
 <p>
    En contrast, jo estic treballant per a construir un sistema on la gent és
 lliure de decidir les pròpies accions; en particular, lliures d'ajudar els
 seus veïns, i lliures per alterar i millorar les eines que utilitzen en les
 seves vides diàries. Un sistema basat en la cooperació voluntària i en la
 descentralització.</p>
 <p>
    O sigui, que si hem de jutjar els punts de vista segons les seves similituds
 amb el comunisme Rus, són els propietaris de programari els que són
 comunistes.</p>
 
 <h3 id="premises">La qüestió de les premisses</h3>
 <p>
    Assumeixo en aquest article que un usuari de programari no és menys
 important que un autor, o fins i tot que algú que dona feina a un autor. En
 altres paraules, els seus interessos i necessitats tenen un pes igual, quan
 decidim quin curs és millor prendre.</p>
 <p>
    Aquesta premissa no està universalment acceptada. Molts mantenen que qui
 dóna feina a un autor és fonamentalment més important que ningú més. Diuen,
 per exemple, que el propòsit de tenir propietaris de programari és donar a
 qui dóna feina a l'autor l'avantatge que mereix &mdash;en detriment de com
 pugui això afectar al públic.</p>
 <p>
    No serveix de res intentar demostrar o contradir aquestes premisses. Les
 demostracions requereixen premisses compartides O sigui que la major part
 del que tinc per a dir s'adreça només als qui comparteixen les premisses que
 faig servir, o almenys als que estiguin interessats en quines en són les
 conseqüències. Per aquells que creuen que els propietaris són més importants
 que ningú més, aquest article és simplement irrellevant.</p>
 <p>
    Però perquè un gran número d'americans haurien d'acceptar una premisa que
 eleva en importància certes persones sobre la resta? En part per la creença
 en que aquesta premisa és part de la tradició legal de la societat
 americana. Algunes persones senten que dubtar de la premisa significa
 desafiar la base de la societat.</p>
 <p>
    És important que aquesta gent sàpiga que aquesta premisa no és part de la
 nostra tradició legal. Mai ho ha estat.</p>
 <p>
    Així, la Constitució diu que el propòsit del copyright és «promoure el
 progrés de la ciència i les arts útils». El Tribunal Suprem ha elaborat
 aquest punt, declarant en el cas de la Fox Film contra Doyal que «L'únic
 interès dels Estats Units i l'objectiu principal en conferir el monopoli
 [del copyright] rau en els beneficis generals derivats pel públic del
 treball dels autors».</p>
 <p>
    No tenim perquè estar d'acord amb la Constitució o el Tribunal Suprem. (En
 un moment donat, ambdós condonaven l'esclavitud.) O sigui que les seves
 posicions no contradiuen la premissa de la supremacia del propietari. Però
 confio que en adonar-nos de que aquesta assumpció és radicalment de dretes
 més que una de tradicionalment reconeguda afeblirà la seva atracció.</p>
 
 <h3 id="conclusion">Conclusió</h3>
 <p>
    Ens agrada pensar que la nostra societat ens encoratja a ajudar el veí; però
 cada cop que recompensem algú per obstruccionisme, o els admirem per les
 riqueses que han guanyat d'aquesta manera, estem enviant el missatge
 contrari.</p>
 <p>
    L'atresorament de programari és una forma del nostre desig general de
 desatendre el benestar de la societat pels guanys personals. Podem traçar
 aquest desatenció des d'el Ronald Reagan fins al Dick Cheney, des de la
 Exxon fins la Enron, des dels bancs que fan fallida fins les escoles que
 fracassen. Podem mesurar-lo amb la mida de la població sense llar i la
 població presa. L'esperit antisocial s'alimenta a si mateix, perquè com més
 veiem que la gent no ens ajudarà, més fútil sembla ajudar-los. Així la
 societat decau en una jungla.</p>
 <p>
    Si no volem viure en una jungla, hem de canviar les nostres actituds. Hem de
 començar enviant el missatge de que un bon ciutadà és el que coopera quan és
 apropiat, no el que té èxit en prendre dels altres. Confio en que el
 moviment del programari lliure contribuirà a això: almenys en una àrea,
 substituirem la jungla amb un sistema més eficient que encoratja i se
 sustenta en la cooperació voluntària.</p>
 <div class="column-limit"></div>
 
 <h3 id="footnotes" class="footnote">Notes</h3>
 
 <ol>
 <li id="f1">La paraula «lliure» en «programari lliure» es refereix a la llibertat, no al
 preu; el preu pagat per una còpia d'un programa lliure pot ser zero, o
 petit, o (rarament) prou gran.</li>
 
 <li id="f2">El temes de la pol·lució i la congestió del tràfic no alteren aquesta
 conclusió. Si desitgem fer més car el conduir per a desencoratjar la
 conducció en general, no és avantatjós fer-ho per mitjà de barreres de
 peatge, que contribueixen a ambdues coses: la pol·lució i la congestió del
 tràfic. Un impost per la gasolina és molt millor. De manera similar, el
 desig de millorar la seguretat limitant la velocitat màxima no és rellevant;
 una carretera d'accés lliure augmenta la velocitat mitjana evitant parades i
 retards, qualsevulga que sigui el límit de velocitat.</li>
 
 <li id="f3">Hom pot considerar un programa d'ordinador en particular com a una cosa
 perjudicial que no hauria d'estar en absolut disponible, com la base de
 dades d'informació personal Lotus Marketplace, que va ser retirada del
 mercat pel rebuig del públic. Molt del que dic no s'aplica en aquest cas,
 però no té gaire sentit defensar que el programa tingui propietari sobre la
 base que el propietari farà el programa menys disponible. El propietari no
 el farà completament inabastable, tal com hom desitjaria en el cas d'un
 programa l'ús del qual és considerat destructiu.</li>
 </ol>
 
 <hr class="no-display" />
 <div class="edu-note c"><p id="fsfs">Aquest assaig s'ha publicat al llibre <a
 href="https://shop.fsf.org/product/free-software-free-society/"><cite>Free
 Software, Free Society: The Selected Essays of Richard
 M. Stallman</cite></a>.</p></div>
 </div>
 
 <div class="translators-notes">
 
 <!--TRANSLATORS: Use space (SPC) as msgstr if you don't have notes.-->
  </div>
 </div>
 
 <!-- for id="content", starts in the include above -->
 <!--#include virtual="/server/footer.ca.html" -->
 <div id="footer" role="contentinfo">
 <div class="unprintable">
 
 <p>Envieu les vostres preguntes sobre la FSF i GNU a <a
 href="mailto:gnu@gnu.org">&lt;gnu@gnu.org&gt;</a>.  També hi ha <a
 href="/contact/contact.html">altres formes de contactar</a> amb la
 FSF. Envieu els enllaços trencats i altres correccions o suggeriments a <a
 href="mailto:webmasters@gnu.org">&lt;webmasters@gnu.org&gt;</a>.</p>
 
 <p>
 <!-- TRANSLATORS: Ignore the original text in this paragraph,
         replace it with the translation of these two:
 
         We work hard and do our best to provide accurate, good quality
         translations.  However, we are not exempt from imperfection.
         Please send your comments and general suggestions in this regard
         to <a href="mailto:web-translators@gnu.org">
 
         &lt;web-translators@gnu.org&gt;</a>.</p>
 
         <p>For information on coordinating and contributing translations of
         our web pages, see <a
         href="/server/standards/README.translations.html">Translations
         README</a>. -->
 Vegeu la <a href="/server/standards/README.translations.html">Guia de
 traducció</a> per informar-vos sobre la coordinació i publicació de les
 traduccions d'aquest article. <br />Contacteu amb l'<a
 href="/server/standards/translations/ca/">Equip de traducció</a> per
 col·laborar en la traducció al català del web de GNU.</p>
 </div>
 
 <!-- Regarding copyright, in general, standalone pages (as opposed to
      files generated as part of manuals) on the GNU web server should
      be under CC BY-ND 4.0.  Please do NOT change or remove this
      without talking with the webmasters or licensing team first.
      Please make sure the copyright date is consistent with the
      document.  For web pages, it is ok to list just the latest year the
      document was modified, or published.
      
      If you wish to list earlier years, that is ok too.
      Either "2001, 2002, 2003" or "2001-2003" are ok for specifying
      years, as long as each year in the range is in fact a copyrightable
      year, i.e., a year in which the document was published (including
      being publicly visible on the web or in a revision control system).
      
      There is more detail about copyright years in the GNU Maintainers
      Information document, www.gnu.org/prep/maintain. -->
 <p>Copyright &copy; 1991, 1992, 1998, 2006, 2010, 2021 Free Software
 Foundation, Inc.</p>
 
 <p>Aquesta pàgina es troba sota la <a rel="license"
 href="http://creativecommons.org/licenses/by-nd/4.0/deed.ca">Llicència
 Creative Commons Reconeixement-SenseObraDerivada 4.0 Internacional</a>.</p>
 
 <!--#include virtual="/server/bottom-notes.ca.html" -->
 <div class="translators-credits">
 
 <!--TRANSLATORS: Use space (SPC) as msgstr if you don't want credits.-->
 Traducció: Fèlix Llopart, 8 d'octubre de 2009</div>
 
 <p class="unprintable"><!-- timestamp start -->
 Updated:
 
 $Date: 2021/09/26 16:32:47 $
 
 <!-- timestamp end -->
 </p>
 </div>
 </div>
 <!-- for class="inner", starts in the banner include -->
 </body>
 </html>