taler-merchant-demos

right-to-read.html (25839B)

---

 <!--#set var="PO_FILE"
  value='<a href="/philosophy/po/right-to-read.ca.po">
  https://www.gnu.org/philosophy/po/right-to-read.ca.po</a>'
  --><!--#set var="ORIGINAL_FILE" value="/philosophy/right-to-read.html"
  --><!--#set var="DIFF_FILE" value="/philosophy/po/right-to-read.ca-diff.html"
  --><!--#set var="OUTDATED_SINCE" value="2016-10-18" -->
 
 <!--#include virtual="/server/header.ca.html" -->
 <!-- Parent-Version: 1.90 -->
 
 <!-- This file is automatically generated by GNUnited Nations! -->
 <title>El dret a llegir - Projecte GNU - Free Software Foundation (FSF)</title>
 <style type="text/css" media="print,screen"><!--
 blockquote, .comment {
    font-style: italic;
 }
 blockquote cite {
    font-style: normal;
 }
 .announcement {
    text-align: center;
    background: #f5f5f5;
    border-left: .3em solid #fc7;
    border-right: .3em solid #fc7;   
    margin: 2.5em 0;
 }
 #AuthorsNote ul, #AuthorsNote li {
    margin: 0;
 }
 #AuthorsNote li p {
    margin: 1em 0;
 }
 .emph-box {
    background: #f7f7f7;
    border-color: #e74c3c;
 }
 #AuthorsNote p.emph-box {
    margin: 1em 6%;
 }
 #BadNews li p { text-indent: -.8em; }
 #BadNews li p:before {
    content: "\021D2";
    display: inline;
    position: relative;
    right: .5em;
 }
 #BadNews p.emph-box {
    margin: 2.5em 6% 1em;
 }
 #References {
    margin: 3em 0 2em;
 }
 #References h3 {
    font-size: 1.2em;
 }
 @media (min-width: 55em) {
    #AuthorsNote .columns >
  p:first-child,
     #AuthorsNote li p.inline-block {
       margin-top: 0;
    }
    .comment { text-align: center; }
    .table { display: table; }
    .table-cell {
       display: table-cell;
       width: 50%;
       vertical-align: middle;
    }
    .left { padding-right: .75em; }
    .right { padding-left: .75em; }
    }
 }-->
 <!--#if expr="$LANGUAGE_SUFFIX = /[.](ar|fa|he)/" -->
 <!--
 @media (min-width: 55em) {
    .left { padding-left: .75em; }
    .right { padding-right: .75em; }
    }
 }-->
 <!--#endif -->
 
 </style>
 
 <!--#include virtual="/philosophy/po/right-to-read.translist" -->
 <!--#include virtual="/server/banner.ca.html" -->
 <!--#include virtual="/server/outdated.ca.html" -->
 <h2 class="center">El dret a llegir</h2>
 
 <p class="byline center">
 per <a href="http://www.stallman.org/">Richard Stallman</a></p>
 <p class="center">
 <em>Aquest article va aparèixer al número de febrer de 1997 de
 <cite>Communications of the ACM</cite> (Volum 40, Número 2).</em></p>
 <hr class="thin" />
 
 <div class="article">
 <blockquote class="center comment"><p>
 	     Extret de <cite>The Road To Tycho</cite>, un recull d'articles sobres els
 antecedents de la Revolució Lunària, publicat a Luna City el 2096.
 </p></blockquote>
 
 <div class="columns">
 <p>
 Per a en Dan Halbert, el camí cap a Tycho va començar a la universitat, el
 dia que la Lissa Lenz li va demanar que li deixés l'ordinador. El de la
 Lissa s'havia espatllat i, si no n'hi deixaven un, suspendria el projecte
 semestral. No gosava demanar-lo a ningú, tret d'en Dan.</p>
 
 <p>
 Això va posar en Dan davant d'un dilema. Volia ajudar la Lissa, però si li
 deixava l'ordinador, la Lissa potser llegiria els seus llibres. D'entrada, a
 banda del risc que t'engarjolessin durant molts anys per deixar llegir els
 teus llibres a algú altre, la simple idea de fer-ho el va deixar de
 pedra. Com tothom, havia après des de l'escola primària que compartir
 llibres estava malament i era lleig, una cosa que només feien els pirates.</p>
 
 <p>
 A més, no hi havia gaires esperances que l'Autoritat de Protecció del
 Programari (ASP) no l'enxampés. A les classes d'informàtica en Dan havia
 après que tots els llibres portaven un supervisor de copyright que informava
 l'Agència Central de Llicències sobre quan, on i qui llegia els
 llibres. (Aquesta informació servia per detectar lectors pirates, però també
 per vendre perfils personals sobre hàbits de lectura als comerciants). La
 propera vegada que l'ordinador es connectés a la xarxa, l'Agència Central de
 Llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l'ordinador, rebria el
 càstig més sever, per no haver pres les mesures necessàries per impedir el
 delicte.</p>
 
 <p>
 És clar que no era segur que la Lissa tingués intenció de llegir els seus
 llibres. Potser només volia l'ordinador per escriure el projecte, però en
 Dan sabia que la Lissa venia d'una família de classe mitjana que amb prou
 feines es podia permetre pagar la matrícula, i de les taxes de lectura ni en
 parlem. Probablement, per poder acabar la carrera la Lissa no tindria més
 remei que llegir-se els seus llibres. Entenia la situació: ell mateix
 s'havia hagut d'endeutar per pagar per tots els articles d'investigació que
 llegia. (El 10% d'aquestes taxes era per als autors dels articles. Com que
 en Dan tenia la intenció de fer carrera en el món acadèmic, existia
 l'esperança que els seus mateixos articles d'investigació, si se citaven
 sovint, li reportarien ingressos suficients per tornar el préstec).</p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 
 <div class="columns">
 <p>
 Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia anar a la
 biblioteca i llegir articles, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Hi
 havia investigadors independents que llegien milers de pàgines sense
 necessitat de recórrer a les beques de biblioteca de l'estat. Però des dels
 anys noranta del segle passat, les editorials, tant comercials com no
 comercials, havien començat a cobrar per l'accés als articles. L'any 2047,
 les biblioteques que oferien accés públic gratuït a la literatura acadèmica
 eren un vague record.</p>
 
 <p>
 Naturalment, hi havia maneres de saltar-se el control de l'ASP i de
 l'Agència Central de Llicències, però també eren il·legals. Un company de la
 classe d'informàtica d'en Dan, Frank Martucci, havia aconseguit una eina de
 depuració il·legal i la feia servir per evitar el codi de supervisió de
 copyright quan llegia llibres. Però ho havia comentat a massa amics i un
 d'ells el va denunciar a l'ASP a canvi d'una recompensa (els estudiants,
 fortament endeutats, queien fàcilment en la traïció). El 2047 en Frank va
 ingressar a la presó: no per lector pirata, sinó per posseir un depurador de
 programari.</p>
 
 <p>
 Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia tenir eines de
 depuració. Fins i tot hi havia hagut depuradors gratuïts que es podien
 obtenir en CD-ROM o descarregant-los de la xarxa. Però els usuaris no
 professionals els van començar a fer servir per saltar-se els supervisors de
 copyright, i al final un jutge va sentenciar que, a la pràctica, aquesta
 s'havia convertit en llur funció principal. Des d'aleshores van ser
 il·legals i els desenvolupadors de depuradors van acabar a la presó.</p>
 
 <p>
 Evidentment els programadors continuaven necessitant depuradors, però el
 2047 els proveïdors de depuradors només en distribuïen còpies numerades, i
 només als programadors oficialment autoritzats i assegurats. El depurador
 que en Dan feia servir a l'aula d'informàtica es trobava rere un tallafoc
 especial perquè només es pogués fer servir per als exercicis de classe.</p>
 
 <p>
 També era possible evitar els supervisors de copyright instal·lant un nucli
 del sistema modificat. Amb el temps en Dan descobriria que, al tombant de
 segle, havien existit nuclis lliures, i fins i tot sistemes operatius
 complets lliures. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que
 no es podien ni instal·lar si no se sabia la contrasenya arrel de
 l'ordinador. I ni l'FBI ni el servei tècnic de Microsoft donaven aquesta
 informació.</p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 
 <div class="columns">
 <p>
 En Dan va arribar a la conclusió que senzillament no li podia deixar
 l'ordinador a la Lissa, però no es podia negar a ajudar-la, perquè n'estava
 enamorat. Cada vegada que tenia l'oportunitat de parlar amb ella se sentia
 ple de joia. I que l'hagués escollit a ell per demanar-li ajuda potser volia
 dir que ella també n'estava enamorada.</p>
 
 <p>
 En Dan va resoldre el dilema d'una manera encara més impensable: li va
 deixar l'ordinador i li va donar la seva contrasenya. D'aquesta manera, si
 la Lissa llegia els llibres, l'Agència Central de Llicències pensaria que
 era ell qui els llegia. Això no deixava de ser un delicte, però l'ASP no el
 descobriria d'una manera automàtica. Només ho sabrien si la Lissa el
 denunciava.</p>
 
 <p>
 Evidentment, si la universitat mai arribava a saber que li havia donat a la
 Lissa la seva pròpia contrasenya, s'hauria acabat la carrera de tots dos com
 a estudiants, independentment del que la Lissa hagués fet amb la
 contrasenya. La política de la universitat era que qualsevol intromissió en
 el sistema de control de l'ús que feien els estudiants dels ordinadors
 justificava la presa de mesures disciplinàries. No importava si amb això
 s'havia causat, o no, cap dany: el delicte era impedir que els
 administradors et vigilessin. Donaven per fet que això implicava que
 s'estava fent alguna altra cosa prohibida, però no necessitaven saber de què
 es tractava.</p>
 
 <p>
 Normalment els estudiants no eren expulsats directament per aquest delicte,
 sinó que se'ls impedia l'accés als sistemes informàtics de la universitat,
 de manera que inevitablement suspenien totes les assignatures.</p>
 
 <p>
 Més endavant, en Dan sabria que aquest tipus de política universitària no va
 aparèixer fins als anys vuitanta del segle passat, quan els estudiants
 universitaris, en massa, van començar a fer servir els ordinadors. Abans les
 universitats tenien una actitud diferent de cara a la disciplina dels
 estudiants: penalitzaven les activitats perilloses, però no les que tan sols
 aixecaven sospites.</p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 
 <div class="columns">
 <p>
 La Lissa no va denunciar el Dan a l'ASP. La decisió d'ajudar-la va fer que
 s'acabessin casant, i també que es qüestionessin el que els havien ensenyat
 de petits sobre la pirateria. La parella començà a llegir llibres sobre la
 història del copyright, la Unió Soviètica i les seves restriccions sobre les
 còpies, i fins i tot sobre la Constitució originària dels Estats Units. Van
 anar a viure a Luna, on van conèixer altres persones que també havien fugit
 de l'òrbita del llarg braç de l'ASP. Quan el 2062 va esclatar la Revolta
 Tycho, el dret universal a llegir es va convertir ràpidament en un dels seus
 objectius centrals.</p>
 </div>
 
 <div class="reduced-width">
 <blockquote class="announcement">
 <p><a href="http://defectivebydesign.org/ebooks.html">subscriviu-vos a la
 nostra llista de correu sobre els perills dels llibres electrònics</a>.</p>
 </blockquote>
 </div>
 
 <div id="AuthorsNote">
 <h3>Notes de l'autor</h3>
 
 <ul class="no-bullet">
 <li>
 <div class="reduced-width">
 <p>Aquest conte és suposadament un article històric que algú escriurà en el
 futur, i descriu la joventut de Dan Halbert sota una societat repressiva
 formada per enemics que utilitzen el terme “pirateria” com a propaganda. Per
 això s'utilitza la terminologia d'aquella societat. He intentat projectar-lo
 des del present per tal que soni fins i tot més opressiu. Vegeu “<a
 href="/philosophy/words-to-avoid.html#Piracy">Pirateria</a>”.
 </p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 </li>
 
 <li>
 <div class="reduced-width">
 <p>Les restriccions digitals sobre el préstec i lectura de llibres (i altres
 tipus de treballs publicats) es coneixen amb el nom de DRM, abreujament de
 <cite>Digital Restrictions Management</cite>. Per eliminar la DRM, la Free
 Software Foundation ha iniciat la campanya <a
 href="http://DefectiveByDesign.org">Defective by Design</a>.  Demanem el
 vostre suport. </p>
 
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 </li>
 </ul>
 
 <p class="comment">
 Aquesta nota s'ha actualitzat diverses vegades des de la primera publicació
 del conte.</p>
 
 <ul class="no-bullet">
 <li>
 <div class="columns">
 <p>
 El dret a llegir és una batalla que s'està lluitant avui dia. Encara que
 potser passin 50 anys abans que el nostre estil de vida actual no caigui en
 la foscor, la majoria de les lleis i pràctiques descrites més amunt ja han
 estat proposades; moltes han entrat en vigor als EUA i en altres països. Als
 EUA, la llei Digital Millennium Copyright Act de 1998 va establir les bases
 legals per fer complir les restriccions conegudes com a DRM, convertint la
 distribució de programes que poden saltar-se aquestes restriccions en
 delicte.  El 2001 la Unió Europea va imposar restriccions similars en una
 directiva sobre el copyright, tot i que de manera menys forta.</p>
 
 <p>
 Els Estats Units fan campanya per imposar aquestes regles a la resta del món
 mitjançant els tractats anomenats de “lliure comerç”.  <a
 href="https://stallman.org/business-supremacy-treaties.html">Tractats de
 supremacia econòmica</a> seria una designació més escaient, ja que s'han
 dissenyat per donar als negocis el domini sobre els estats nominalment
 democràtics. La política de la DMCA de criminalitzar els programes que se
 salten la DRM és una de les moltes polítiques injustes que aquests tractats
 imposen en una àmplia varietat de camps.</p>
 
 <p>
 Els Estats Units han imposat el requeriments de la DMCA a Austràlia, Panamà,
 Colòmbia i Corea del Sud mitjançant acords bilaterals, i a països com Costa
 Rica a través d'un altre tractat, CAFTA. Obama ha intensificat la campanya
 amb la proposta de dos nous tractats, el TPP i el TTIP. El TPP imposaria la
 DMCA, entre molts altres errors, a dotze països de l'Oceà Pacífic. La TTIP
 imposaria restriccions similars a Europa.</p>
 
 <p>
 Fins i tot el World Wide Web Consortium ha caigut sota l'ombra de la
 indústria del copyright; està a punt d'aprovar un sistema DRM com a part
 oficial de les especificacions web.</p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 </li>
 
 <li>
 <div class="table">
 <div class="table-cell left">
 <p class="emph-box">
 El programari no lliure tendeix a tenir <a href="/proprietary/">funcions
 abusives de molts tipus</a>, que porten a la conclusió que <a
 href="/philosophy/free-software-even-more-important.html">mai no pots
 confiar en un programa no lliure</a>.  Hem d'insistir en el programari
 lliure, i rebutjar els programes no lliures.</p>
 </div>
 
 <p class="table-cell right">
 Microsoft va admetre que havia afegit una porta del darrere al Windows
 Vista. Microsoft pot utilitzar-la per forçar la instal·lació
 d'“actualitzacions” de programari, fins i tot quan els usuaris les
 considerin “passatitzacions,”. També pot ordenar a totes les màquines que
 corren amb Vista rebutjar l'execució de cert controlador de dispositiu. El
 principal propòsit de Vista era imposar restriccions DRM que els usuaris no
 poden eludir.</p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 </li>
 
 <li>
 <div class="columns">
 <p>
 Una de les idees d'aquest conte no es va proposar a la realitat fins al
 2002: que l'FBI i Microsoft guardin les contrasenyes d'administrador del
 sistema dels ordenadors personals, sense permetre que els usuaris les
 tinguin.</p>
 
 <p>
 El que van proposar aquest esquema van donar a les versions primerenques
 noms com “computació segura” i “Palladium”, però en la denominació més
 estesa últimament, s'anomena “arrencada segura”. </p>
 
 <p>
 El que Microsoft guarda no és exactament la contrasenya en el sentit
 tradicional; ni tan sols ningú la tecleja en un terminal. Es tracta d'una
 signatura i una clau d'encriptació que correspon a una segona clau desada al
 vostre ordinador. Això permet a Microsoft, i potencialment als llocs web que
 cooperen amb Microsoft, tenir el control final sobre allò que l'usuari pot
 fer en el seu propi ordinador. Probablement Microsoft utilitzarà aquest
 control en nom de l'FBI quan se li demani: ja ara <a
 href="/proprietary/malware-microsoft.html">informa a l'Agència National de
 Seguretat dels errors de seguretat de Windows</a> per a què els exploti.</p>
 
 <p>
 L'arrencada segura es pot implementar de manera que permeti a l'usuari
 especificar la clau de signatura i decidir quin programari signar. A la
 pràctica, els PCs dissenyats per a Windows 10 només porten la clau de
 Microsoft, i si el propietari de la màquina pot instal·lar algun altre
 sistema (com ara GNU/Linux) ho fa sota el control de Microsoft. Anomenem a
 això <em>arrancada restringida</em>.</p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 </li>
 
 <li>
 <div class="columns">
 <p>
 El 1997, quan es va escriure aquest relat, la SPA es dedicava a amenaçar els
 petits proveïdors de serveis d'Internet (ISPs), exigint-los que permetessin
 que la SPA supervisés tots els usuaris. La majoria d'aquests proveïdors van
 cedir davant les amenaces perquè no es podien permetre enfrontar-se
 judicialment a això. Un proveïdor de serveis d'Internet, Community
 ConneXion, a Oakland (Califòrnia), es va negar a cedir a les pressions i va
 ser demandat. Posteriorment la SPA va retirar la demanda, però va aconseguir
 la llei DMCA, que els donà el poder que cercaven.</p>
 
 <p>
 La SPA, que de fet és la sigla de la Software Publisher's Association, ha
 estat substituïda en aquest paper de tipus policial per la BSA (Busines
 Software Alliance). Oficialment, avui per avui no és un cos policial, però a
 la pràctica actua com si ho fos. Mitjançant mètodes que recorden els de
 l'antiga Unió Soviètica, convida la gent a informar sobre els companys de
 feina i els amics. El 2001 la BSA va promoure una campanya de terror a
 l'Argentina que amenaçava amb indirectes la gent que compartia programari
 dient-los que serien violats a la presó.</p>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 </li>
 
 <li>
 <div class="reduced-width">
 <p>
 Les polítiques de seguretat universitàries descrites al relat no són
 imaginàries. Per exemple, els ordinadors d'una de les universitats de l'àrea
 de Chicago mostren aquest missatge quan l'usuari obre una sessió:</p>
 
 <blockquote><p>
 "Només els usuaris autoritzats poden fer servir aquest sistema. Les
 activitats dels usuaris que facin servir aquest sistema informàtic sense
 autorització o extralimitant-se en les seves funcions podran ser
 supervisades i registrades pel personal de sistemes. Durant la supervisió
 dels usuaris que facin un ús indegut del sistema o durant el manteniment
 dels sistemes, també es poden supervisar les activitats dels usuaris
 autoritzats. La persona que faci servir aquest sistema accepta explícitament
 aquesta supervisió i queda advertida que, si en la supervisió apareixen
 indicis d'activitats il·legals o d'incompliment de la normativa
 universitària, el personal de sistemes podrà aportar aquestes proves a les
 autoritats universitàries o a les forces de seguretat".
 </p></blockquote>
 
 <p>
 Aquesta és una interpretació interessant de la Quarta esmena de la
 Constitució dels EUA: obligar els usuaris a renunciar, per endavant, als
 drets que s'hi reconeixen.</p>
 </div>
 </li>
 </ul>
 <div class="column-limit"></div>
 </div>
 
 <div id="BadNews">
 <h3>Males notícies</h3>
 
 <p class="reduced-width">
 La batalla per dret a llegir ja ha començat. L'enemic s'ha organitzat, i
 nosaltres no, de manera que avança en contra nostra.
 </p>
 
 <div class="columns">
 <p>Els llibres electrònics comercials d'avui dia <a
 href="/philosophy/the-danger-of-ebooks.html">vulneren les llibertats
 tradicionals dels lectors</a>. El lector de llibres electrònics d'Amazon,
 que jo anomeno <cite>Amazon Swindle</cite> perquè està dissenyat per estafar
 al lectors suprimint les seves llibertats tradicionals, corre sobre un
 programari amb una sèrie de <a
 href="/proprietary/malware-kindle-swindle.html">funcionalitats
 orwellianes</a> demostrades.  Qualsevol d'elles és suficient per rebutjar
 completament el producte:</p>
 
 <ul class="no-bullet">
 <li><p>Espia to el que fa l'usuari: informa sobre quin llibre està llegint, i a
 quina pàgina es troba, i sobre quan subratlla text i qualsevol nota que
 introdueixi.</p></li>
 
 <li><p>Incorpora DRM, amb la intenció d'impedir als usuaris compartir còpies.</p></li>
 
 <li><p>Té una porta del darrere amb la qual Amazon pot esborrar remotament
 qualsevol llibre. L'any 2009 va esborrar milers de còpies de 1984, de George
 Orwell.</p></li>
 
 <li><p class="inline-block">Per si tot això no fos prou orwellià, hi ha una porta del darrere universal
 amb la qual Amazon pot canviar remotament el programari, i introduir
 qualsevol altra funcionalitat repugnant.</p></li>
 </ul>
 
 <p>La distribució de llibres electrònics d'Amazon també és
 opressiva. Identifica l'usuari i registra quins llibres obté. Requereix a
 més als usuaris acceptar un contracte antisocial pel qual no podran
 compartir còpies amb altres. La meva consciència em diu que, si hagués
 acceptat un contracte així, el mal menor seria ignorar-lo i compartir còpies
 igualment. No obstant, per ser completament honestos, no hauríem
 d'acceptar-lo prèviament.</p>
 
 <p class="emph-box">
 Si volem aturar les males notícies i produir-ne de bones, necessitem
 organitzar-nos i lluitar.  La campanya de la FSF <a
 href="http://defectivebydesign.org">Defective by Design</a> ha
 començat. Subscriviu-vos a la llista de correu de la campanya per donar un
 cop de mà. I <a href="http://www.fsf.org/associate">uniu-vos a la FSF</a>
 per ajudar-nos a finançar les nostres activitats.
 </p>
 </div>
 </div>
 <div class="column-limit"></div>
 </div>
 
 <div id="References">
 <h3>Referències</h3>
 
 <ul>
   <li>El Llibre Blanc del govern: Information Infrastructure Task Force,
 Intellectual Property [<a href="/philosophy/not-ipr.html">sic</a>] and the
 National Information Infrastructure: The Report of the Working Group on
 Intellectual Property Rights (1995).</li>
 
   <li><a href="http://www.wired.com/wired/archive/4.01/white.paper_pr.html">Una
 explicació del Llibre Blanc: The Copyright Grab</a>, Pamela Samuelson,
 <cite>Wired</cite>, 1 de gener de 1996</li>
 
   <li><a href="http://www.law.duke.edu/boylesite/sold_out.htm">Sold Out</a>, James
 Boyle, <cite>New York Times</cite>, 31 de març de 1996</li>
 
   <li><a
 href="http://web.archive.org/web/20130508120533/http://www.interesting-people.org/archives/interesting-people/199611/msg00012.html">Public
 Data or Private Data</a>, <cite>Washington Post</cite>, 4 de novembre de
 1996.</li>
   <li><a
 href="https://web.archive.org/web/20151113122141/http://public-domain.org/">Union
 for the Public Domain</a>&mdash;una entitat que té com a objectiu frenar i
 invertir l'ampliació desmesurada del poder del copyright i de les patents.</li>
 </ul>
 </div>
 
 <hr class="thin" />
 <blockquote id="fsfs"><p class="big">Aquest assaig s'ha publicat al llibre <a
 href="http://shop.fsf.org/product/free-software-free-society/"><cite>Free
 Software, Free Society: The Selected Essays of Richard
 M. Stallman</cite></a>.</p></blockquote>
 
 <div class="translators-notes">
 
 <!--TRANSLATORS: Use space (SPC) as msgstr if you don't have notes.-->
  </div>
 </div>
 
 <!-- for id="content", starts in the include above -->
 <!--#include virtual="/server/footer.ca.html" -->
 <div id="footer">
 <div class="unprintable">
 
 <p>Envieu si us plau les vostres preguntes sobre la FSF i GNU a <a
 href="mailto:gnu@gnu.org">&lt;gnu@gnu.org&gt;</a>.  També hi ha <a
 href="/contact/contact.html">altres formes de contactar</a> amb la
 FSF. Envieu els enllaços trencats i altres correccions o suggeriments a <a
 href="mailto:webmasters@gnu.org">&lt;webmasters@gnu.org&gt;</a>.</p>
 
 <p>
 <!-- TRANSLATORS: Ignore the original text in this paragraph,
         replace it with the translation of these two:
 
         We work hard and do our best to provide accurate, good quality
         translations.  However, we are not exempt from imperfection.
         Please send your comments and general suggestions in this regard
         to <a href="mailto:web-translators@gnu.org">
 
         &lt;web-translators@gnu.org&gt;</a>.</p>
 
         <p>For information on coordinating and submitting translations of
         our web pages, see <a
         href="/server/standards/README.translations.html">Translations
         README</a>. -->
 Vegeu la <a href="/server/standards/README.translations.html">Guia de
 traducció</a> per informar-vos sobre la coordinació i publicació de les
 traduccions d'aquest article. <br />Contacteu amb l'<a
 href="/server/standards/translations/ca/">Equip de traducció</a> per
 col·laborar en la traducció al català del web de GNU.</p>
 </div>
 
 <!-- Regarding copyright, in general, standalone pages (as opposed to
      files generated as part of manuals) on the GNU web server should
      be under CC BY-ND 4.0.  Please do NOT change or remove this
      without talking with the webmasters or licensing team first.
      Please make sure the copyright date is consistent with the
      document.  For web pages, it is ok to list just the latest year the
      document was modified, or published.
      If you wish to list earlier years, that is ok too.
      Either "2001, 2002, 2003" or "2001-2003" are ok for specifying
      years, as long as each year in the range is in fact a copyrightable
      year, i.e., a year in which the document was published (including
      being publicly visible on the web or in a revision control system).
      There is more detail about copyright years in the GNU Maintainers
      Information document, www.gnu.org/prep/maintain. -->
 <p>Copyright &copy; 1996, 2002, 2007, 2009, 2010, 2014, 2015, 2016 Richard
 Stallman</p>
 
 <p>Aquesta pàgina es troba sota la <a rel="license"
 href="http://creativecommons.org/licenses/by-nd/4.0/deed.ca">Llicència
 Creative Commons Reconeixement-SenseObraDerivada 4.0 Internacional</a>.</p>
 
 <!--#include virtual="/server/bottom-notes.ca.html" -->
 <div class="translators-credits">
 
 <!--TRANSLATORS: Use space (SPC) as msgstr if you don't want credits.-->
 Darrera revisió: <a href="http://www.puigpe.org/">puigpe</a>, 18 de setembre
 de 2016.</div>
 
 <p class="unprintable"><!-- timestamp start -->
 Updated:
 
 $Date: 2020/07/23 14:19:57 $
 
 <!-- timestamp end -->
 </p>
 </div>
 </div>
 </body>
 </html>